"A Catalunya som més disciplinats, al Caire s'escapoleixen"

El CaireL’oportunitat de viure uns anys a la terra dels faraons no arriba sovint, així que, quan se’ls va presentar el 2022 a l’Alba Ruiz, una mestra de Mataró de 34 anys, i al seu marit, amb qui just acabaven de tenir un fill, van decidir aprofitar-la. A ell li havia sorgit l’opció de traslladar-se temporalment a Egipte per feina, i ella va demanar una excedència al col·legi on feia vuit anys que treballava, el Sant Josep de la seva ciutat natal, per poder viatjar. “Era ara o mai”, explica.

Inicialment, l’Alba recorda plantejar-se prendre’s uns anys sabàtics. Però en aterrar al Caire va canviar de plans i es va posar a estudiar a distància un màster de professora de castellà com a llengua estrangera. Aviat, a través d’una coneguda egípcia, li van proposar entrar com a col·laboradora en una universitat del sud de la capital, Helwan, perquè els estudiants s’enriquissin de l’accent d’algú natiu, i així és com va començar a exercir en el seu nou país.

El curs següent, 2023-2024, la mataronina encara va trobar una altra oferta de mestra, aquest cop en una escola americana d’elit, Metropolitan, a Nou Caire, una ciutat satèl·lit de la capital on viu bona part de la seva classe benestant i treballadors expatriats. De seguida la van contractar, i enguany hi està fent el seu segon any, centrant-se en l’assignatura de castellà a alumnes de cursos equivalents a sisè de primària, segon i tercer d’ESO, i primer de batxillerat.

Formació permanent

Una de les primeres diferències que nota amb la seva experiència a Catalunya és el seguiment que se li fa i la preparació que se li exigeix, propis d’una escola elitista. “Aquí cada setmana he d’entregar un pla d’estudis amb els nivells, objectius d’aprenentatge, activitats diàries, enllaços a interactius... És una feinada”, reconeix. Alhora, però, explica que a l’escola egípcia “fan com a molt quatre hores de classe al dia” i la resta les dediquen a “omplir documents”.

En aquesta línia, l’Alba valora que a l’escola actual fan cursos de formació constantment, mentre que a Catalunya podia fer un curset l’any. “Aquí [a vegades] no venen els nens i tots tenim formació de professorat, [per exemple] en noves tecnologies”, explica. “És veritat que s’assembla molt al que ja fem a Espanya, però aquí fomenten molt” la innovació, recalca.

El cas de l’escola Metropolitan de Nou Caire, però, és del tot excepcional a Egipte, on només una minoria molt privilegiada té accés a aquest tipus d’educació internacional. El sistema educatiu públic fa anys que està atrapat en una profunda crisi derivada de la falta d’inversió estatal, que ha provocat una greu escassetat de centres escolars –en general en molt mal estat–, un dèficit extrem de professors i ràtios d’alumnes molt elevades. És un dels pitjors del món.

Escoles elitistes i cares

L’Alba nota que, a Egipte, les escoles privades “són molt cares” i que els preus poden arribar a pujar fins als 6.000 dòlars l’any, una mica menys en euros. Per a la mestra de Mataró, aquest factor pot ser problemàtic per diversos motius. “Aquí se’ls intenta posar tot molt fàcil” als alumnes, constata, mentre que “a Catalunya som més disciplinats i hi ha cultura de l’esforç i de dir «va, a la tarda hem de fer els deures i hem d’estudiar», i en canvi aquí s’escapoleixen”.

El caràcter elitista de l’escola també afecta la relació amb la direcció. “[A Mataró] m’he sentit sempre amb un supersuport del meu equip directiu; primer m’han defensat i després preguntat”, assegura. “Aquí, no; aquí t’has de cobrir tu les espatlles”, afegeix, així que hi ha molta rotació de professorat, en gran part pel desgast que suposa. A jutjar pel que li explica una amiga d'una escola local, “el comportament allà canvia i el respecte al professor és diferent”.

Una diferència amb Catalunya que agraeix, en canvi, és que a la seva escola actual, privada, valoren tota la formació i experiència del professor a l’hora de negociar condicions laborals. Per contra, l’Alba nota que hi ha molta diferència entre els salaris dels professors estrangers i els del país, fet que a vegades pot generar malestar. “No és que uns treballin menys i els altres més, sinó que, per la mateixa feina, uns [cobren] més, llavors això sí que és injust”, lamenta.

Pel que fa a l’idioma, la mataronina comenta que no parlar del tot l’àrab li impedeix entendre sempre els alumnes, fet que a vegades pot ser frustrant. Però nota que, a diferència d’altres mestres estrangers, ella té un as per guanyar-se la simpatia dels alumnes: Barcelona. “Són superfans del futbol i sí que a vegades et diuen ‘Força Barça’ o altres coses que escolten dels jugadors”, explica. Només amb això “jo ja m’he guanyat aquesta bona relació amb ells”.