Un país de grans lectors

És la xifra més alta del món. Segons una estadística de la Unesco, el 91% dels japonesos són lectors. “Aquesta dada em va despertar l’interès d’investigar-ne el perquè”, explica el professor de la Universitat de Barcelona Joan Portell, que s’hi ha passat tres mesos. Volia comprovar si la influència de l’entorn familiar té un paper més rellevant en l’adquisició de l’hàbit lector que l’entorn escolar, un tema que va investigar en la seva tesi doctoral a Barcelona. “La resposta és que sí: la feina a casa és essencial perquè els nostres fills i filles esdevinguin lectors”, sosté Portell. Les entrevistes que va fer al Japó van apuntar que a casa sempre els havien explicat contes, que tenien llibres a casa i que continuaven la tradició amb els fills, “com si hagués esdevingut un element de l’ADN de la societat japonesa, intrínsec en les seves tradicions”.

Qui impulsa la tradició oral “són les mares”, que “fins fa ben poc han hipotecat el seu futur laboral, amb estudis universitaris i tot, en pro de la criança dels fills, mentre que els homes s’encarregaven del sosteniment econòmic de la casa”. Ara bé, el món tecnològic també ha interferit en la lectura i és just un dels factors que també podrien explicar per què és un país tan lector. “Al metro la gent ja no llegeix tant en suport paper, però hi ha alguns elements que perviuen malgrat tots els canvis: hi ha molt manga -còmic japonès- adaptat al format dels mòbils; perviuen amb força els llibres de butxaca, que moltes vegades costen menys de 5 € -o fins i tot només 1 €!-, i les visites a les biblioteques són ben habituals i freqüents”.

PUNT DE REFERÈNCIA

I justament les biblioteques s’alcen com un puntal de referència. “Com a societat, els japonesos són conscients que la seva economia es basa en el coneixement, i des de ben petits les biblioteques ofereixen tot tipus de llibres informatius de temes ben diversos”. A més, “els llibres destaquen per la seva bellesa i qualitat”. Els llibres informatius tenen un “espai propi a les biblioteques japoneses”. Així doncs, qualsevol criatura “trobarà a la biblioteca llibres que responguin al seu interès, i aquesta és una altra manera de fer lectors”. I és una manera curiosa d’informar-se, en un món en què internet sembla que respongui a totes les preguntes: “Els japonesos, quan troben la informació a internet, van als llibres a comprovar-ne la certesa”.

Una sala només per a adolescents

La biblioteca de Musashino, un barri dels afores de Tòquio, ha reservat tota una sala als adolescents; hi ha dissenyat espais de treball i lectura segons els seus gustos i interessos, amb un futbolí, una sala de tenis taula i una sala de ball. “La curiositat és que només hi és permesa l’entrada a joves d’entre tretze i dinou anys!”, explica Portell. I rebla: “Quan hi vaig anar estava plena com un ou!”

La llei també va a favor de les biblioteques. “Totes les escoles, per llei, han de tenir-ne una i, a més, els centres de més de dotze classes, és a dir, de dues línies, han de tenir bibliotecari o bibliotecària escolar”. La figura del bibliotecari escolar “no és paper mullat”, continua explicant Joan Portell. “Forma part dels claustres, s’implica en les seves activitats i complementa en tot moment la tasca docent que es fa a les escoles”.

A més, l’imaginari col·lectiu nipó està ben definit. D’una banda, promociona la narrativa popular pròpia, amb contes com Momo taró. I de l’altra, manlleva títols estrangers de gran qualitat i de solvència contrastada com Allà on viuen els monstres o Babar, l’elefant més famós. “He pogut comprovar com aquestes lectures col·lectives esdevenen referents, de la mateixa manera que abans érem capaços de recitar Maragall o Costa i Llobera en una nit de gresca. I, encara que no en siguem conscients, la lectura pot convertir-se en una autèntica baula d’amistat entre persones, i també de cohesió social”, diu Portell.

I si les biblioteques són referència, els estudis també. “La carrera de bibliotecari escolar és paral·lela a la de documentalista”. I a més a més hi ha centres d’estudis, com la Biblioteca Internacional de Literatura Infantil, a Tòquio, o els museus arreu del país que estan dedicats als creadors i que fan xarxa a favor del llibre i la lectura.

Un llibre sobre la vida

'El quadre mai pintat', de Massimo Bisotti, és una aposta de Fanbooks (Grup 62) per a joves lectors. Sembrat de sentències que es recorden i que es fan rellegir una vegada i una altra, a Itàlia el llibre ha sigut -i és- un fenomen de vendes. L’amor és el motor del llibre, i el diàleg, farcit de preguntes i de respostes, fa que els personatges hi reflexionin i n’opinin.