Som la llet

Alba Padró i Arocas

Sóc rica!

El 12 de Gener del 2000 vaig anar per primera vegada a un grup de suport a l'alletament, tot era nou i desconegut.

La setmana passada em va trucar una mare per saber com funcionaven els nostres grups:

Mare: I puc anar al grup d'ALBA Poblenou.

Jo: Sí i tant.

Mare: I quin cost té aquest servei...

Jo: Cap, els nostres grups són gratuïts.

Mare: Gratuïts???

Jo: Sí, totalment.

Mare: I vosaltres no cobreu res?

Va fer un silenci reflexiu i estic segura que el seu cap processava la informació a tota velocitat. Gratuït? Què és avui en dia gratuït? No cal pagar res de res per l'atenció física d'una assessora? No pot ser!!! Ha de ser broma o mentida.

És curiós que jo hauria fet la mateixa pregunta fa onze anys, i si no ho vaig fer va ser per vergonya i inconcència.La Maria tenia 22 dos dies la primera vegada que vaig aterrar a un grup de suport. Ja sabeu que jo sóc una mare lactant atípica perquè mai he tingut capmal d'aquests dels que parlem tant. Durant l'embaràs vaig anar a un grup de prepart a Drassanes. Era com anar a un Xiquipark amb dones panxudes i queixoses en comptes de criatures accelerades. En aquell grup no vaig aprendre res de lactància. És més em van regalar un parell de canastretes, curta de mi em feien gràcia i tot, amb tot tipus d'informació i un parell de llet 2 de regal. Per tant quan vaig parir les meves nocions de lactància eren les mateixes que tenia de física quàntica.

Aquella primera trucada que em va posar en contacte amb el grup ALBA va ser una porta oberta a l'abisme, sentia que tothom m'empenyia a un abisme desconegut i terrible, que queia en les mans d'una perillosa organització criminal que em xuclaria la sang i tots, tots els diners.

Quan vaig anunciar que aniria a un grup de suport a la lactància tot eren consells. I jo que sóc molt feliç i que realment amb aquella trucada vaig ser molt feliç per que vaig entendre que la meva nena no passava gana; vaig voler compartir amb tothom aquella felicitat i explicar que m'havien ajudat i que al cap de pocs dies agafaria el metro i aniria a conèixer a aquelles dones.Però els comentaris dels altres no podien ser més descoratjadors.

Jo: Demà vaig a un grup de suportLa Farmacèutica: On vas??? I qui són aquesta gent? No les coneixes de res. Jo no i aniria. Ja saps el que diuen...

Jo: Demà vaig a un grup de suport, m'ajudaran

La del banc: I quan val això? No portis la cartilla!!

Jo: Demà vaig a un grup de suport, m'ajudaranMa mare: Nena, no firmis res!

Jo: Demà vaig a un grup de suport i m'ajudaranLa caixera del súper:Vols dir? I quin preu té això?

Jo: Demà vaig a un grup de suport i m'ajudaran

La fornera: Una amiga de la meva filla va anar a un lloc d'aquests i ara la criatura té 5 mesos i només li dóna el pit.

Jo: Demà vaig a un grup de suport i m'ajudaran

Un conegut: I això per què serveix?

Jo: Demà vaig a un grup de suport i m'ajudaranEl pediatra: T'obligaran a donar pit!

I podria seguir i seguir però en general i per resumir tot era el mateix: Aquesta gent no és de fiar i volen els teus diners. Així que vaig marxar cap a Alba Sant Andreu amb la nena a la Baby-Bjorn, la targeta del metro a la butxaca i 500 pessetes. I vaig tornardel grup amb la nena a la motxil·la, dos viatges menys de la T10 i les 500 pessetes a la butxaca.

Aquella primera reunió no la recordo del tot còmode. Estava tensa i atenta a tot. Però no em van exigir res, ni faig firmar res i no vaig perdre ni un duro.

Però, és clar, onze anys després ien plena crisi, qui pot creure que les assessorestreballem per amor a l'art, que som voluntàries, que els nostres serveis són gratuïts i que "perdem" temps i diners al servei dels altres.

Però jo m'he fet rica des que sóc assessora de lactància. No tinc més diners, peròsóc més rica en: experiències, coneixements, amistats, sentiments... cursi, molt cursi ja ho sé, però del tot cert.