Som la llet

Alba Padró i Arocas

El pare diu: "Donem pit a la nostra criatura"

Els pares amb ganes de col·laborar s’impliquen tant en la criança dels seus fills que assumeixen la lactància com una feina de dos.

La lactància és un procés biològic lligat a les femelles dels mamífers. Per una simple regla de tres sembla que hi ha poques possibilitats que el mascle tingui res a fer en aquest procés. Ells no poden donar el pit però poden fer res per ajudar en el procés?

I tant que sí! De fet un pare disposat a ajudar és un primer pas per arribar a l’èxit. El pare lactant (si estigués disposat a fer-ho) té molta feina en aquesta etapa.

La primera és el recolzament incondicional i la necessitat/obligatorietat de llegir i informar-se igual que la mare per poder remar els dos a la vegada.

La segona feina destacada és cuidar la mare. Sí, a les mares en cal que algú s’ocupi de nosaltres els primers mesos. Sol passar que amb el primer fill la cosa ens ve molt de nou i fer-nos càrrec d’una criaturavint-i-quatre hores al dia ens porta a deixar-nos a nosaltres mateixes vint-i-cinc hores al dia.

I aquí és on el pare entra en acció. Ens cal alimentació en primer lloc. Per tant anar al súper i portar aliments útils és el primer. La cervesa no cola com a galactagog!

Poder gaudir d’un alimentació sana, fresca i deliciosa s’agraeix, tot es veu d'un altre color amb la panxa plena. A part ens cal una presentació acurada del plat. Tot talladet a trossos adequats, ja se sap que no es sol tenir molta habilitat les primeres setmanes. Tenir una criaturaal pit i intentar menjar amb una sola màés un joc de malabaristes on sempre la roba de la criatura acaba patint la nostra falta d’habilitat.

Ens calen un parell de braços substituts per anar a fer unes mínimes necessitats bàsiques: anar al lavabo, dutxar-nos, rentar-nos les dents.... altres necessitats bàsiques passen a la història: depilar-se, fer un banyet, posar-se mascareta.... Fins que la criatura és més gran només els pares molt entregats aconsegueixen satisfer aquestes altres necessitats bàsiques que solíem practitat amb total lliberat abans de parir.

Ens cal un home avesat en el procés de separar la roba blanca i la de color, en el remull de roba tacada de caques de color mostassa i de llet quallada. Amb capacitat d’entendre i encendre la rentadora. I per descomptat que després la sàpiga fer arribar fins la assecadora o el penjador de la roba.

Planxar i desar als armaris ja és un tema que podem deixar per a les àvies de les criatures.

I el pare també té feina amb la criatura, només faltaria. Hi ha dos tipus de tasques, les desagradables i les agradables. De les desagradables destaquen el canvi de bolquers i fer metres i metres, en plena nit,al passadís de casa per calmar la criatura fins que deixa de plorar. Això sí preguntant-nos cada cinc minuts “...reina...vols dir que no vol pit??”

Les tasques agradables són més ben rebudes. El bany agrada a pares i criatures. I per descomptat el que més els agrada és sortir al carrer amb el nen a la motxilleta i fer caure la bava a les veïnes i les caixeres del súper mente els diuen una vegada i un altre " Que maco!!! és calcadet a tu!"

Bromes a part, si cal el pare pot donar la llet que s’ha extret la mare. I no cal fer com aquest senyor (ehem) no cal implicar-se tant.

Això sí, sempre seria millor buscar mètodes que no causin interferències o confusió al nen i que permetin seguir després la lactància amb normalitat.

I pares que teniu ganes d'alimentar el vostre fill, penseu que sis mesos no són res i normalment l'alimentació complementària a les mares no ens fa cap gràcia!

Ajudar a donar el pit també és donar-lo!