Som la llet

Alba Padró i Arocas

Viure per aprendre

Vaig demanar a la Marta, companya assessora d'ALBA lactànciael relat de la sevalactància pel bloc. Me'l va fer arribar aquest cap de setmana i no he volgut tocar una coma. Així que avui la primera part, divendres la segona.

"Em dic Marta, tinc 37 anys, soc mare d’una nena de cinc. Soc doula i assessora de lactància, entre d’altres coses.

Quan vaig començar a pensar en tenir una criatura, en embarassar-me, mai no vaig pensar que em capgiraria la vida de la manera que ho ha fet. Jo sentia que volia ser mare, un desig que amb el temps va esdevenir molt intens, gairebé aclaparador. Desig de sentir el meu ventre ple de vida, d’una vida que sorgirà de dins i es farà pròpia, la vida de la meva filla.

El canvi ha estat tan profund que ara ja fa cinc anys i encara no he aconseguit casar l’aquella Marta que era amb aquesta Marta que sóc. Hi ha parts de mi que he perdut i que vull recuperar i que encara no he trobat com, parts de mi que més m’estimo que es quedin vagant per on siguin ara mateix, i parts de mi noves, tan noves que encara no les puc reconèixer quan me les fan veure.

Jo vivia en comunitat al camp i algunes de les noies que allà vivien van tenir fills. Allà vaig descobrir que es podia parir a casa. No em va sorprendre, sempre he confiat en la pròpia capacitat del cos per a regular-se i tendir sempre a l'equilibri. Vaig poder viure lactàncies perllongades viscudes amb plena naturalitat i sense problemes.

Abans d’això només havia tingut en braços la meva cosina petita, que va néixer quan jo tenia quinze anys.

Sempre m’han interessat els temes de salut i les plantes medicinals, les essències i els alambins. Em deu venir de part de la meva àvia materna, que em va ensenyar moltes coses els estius que passava amb ella a la casa de pagès de la que era masovera.

En anar a viure al camp tot aquest món el tenia molt a l’abast i vaig aprendre un munt de coses noves.

He tingut, com tothom, experiències de vida que m’han fet créixer, i també algunes persones que han passat i no recordo però sobretot hi ha una sèrie de gent i una sèrie de circumstàncies que no oblidaré mai.

No oblidaré mai la meva amiga que va voler parir a la casa on vivíem, no l’oblidaré passejant amb les seves contraccions, no oblidaré les seves parteres i tot el que ens van ensenyar. Una d’elles és d’aquesta gent que no passen per la nostra vida, sinó que es queden, la Núria Larroya.

Tampoc no oblidaré el maltracte que va rebre a l’hospital.

Vivia a Collserola, dins una experiència social i ecològica, a la casa okupada Can Pasqual, una masia que vol ser un disseny permacultural i una alternativa al consum desenfrenat. L’any 2000 varem organitzar unes xerrades sobre autogestió de la salut. En aquestes jornades varem tenir un taller d’auto coneixement impartit per Montse Català i una xerrada sobre part Natural on va participar Isabel Villena i Núria Larroya entre altres activitats molt interessants. Auto coneixement del propi cos, flors de Bach, olis essencials... va ser un primer contacte amb moltes coses que més endavant han passat a formar part de la meva vida quotidiana.

És arran d’aquest coneixement que sé de Migjorn. I que, quan m’embarasso ja sé a qui vull tenir al meu part.

El meu embaràs va ser fantàstic, passo els primers tres mesos en una illa del tròpic, banyant-me al mar, vivint les mateixes sensacions que viu un nadó al ventre càlid de la mare. Podria haver decidit parir allà, a la vora de la mar, però el meu cos i sobretot la meva ànima em demanen de tornar a la vora de les meves dones, de la meva mare, les meves amigues, la meva llevadora.

I torno, visc una mudança, i faig el curs de preparació al part de Migjorn. Demano a la Núria Larroya que m’acompanyi durant el part. Espero que hi hagi la Montse Català també amb mi, la seva professionalitat em deixa molt segura. Tot continua anant perfectament, tinc alguna molèstia i m’engreixo massa, però res que sigui preocupant.

Estic molt il·lusionada amb el part, en tinc moltes ganes. Com que encara estem d’obres, pariré a la casa de naixements: m’imagino a l’aigua, he comprat sal per poder-ne posar, passejant per aquella terrassa amb vistes a Montserrat. Mai no penso que pugui anar malament. Tinc plena confiança en la saviesa del meu cos.

Però ja som a la setmana 41 i molts dies i la Marina no sembla que vulgui sortir. Em proposen anar a la Maternitat on aleshores encara et deixaven esperar fins a la setmana 43, revisant amb ecografies.

I allà sóc tota sola i esperant que el metge vingui d’una reunió massa llarga. Passa una metgessa i decideix fer-les ella les ecografies. I aquesta dona veu el que no va veure l'ecògraf de Sant Cugat (al que agraeixo profundament la seva mala praxis que ens ha salvat de cinc mesos de patiment i , qui sap, de pressions per avortar). La Marina té un greu problema al cor i que no sabrem fins que no sigui fora si podrà sobreviure o no, si l’haurem d’operar o no.

Quina por! Quina angoixa!

Em demanen hora amb el cardiòleg per al dia següent i m’envien a Sant Joan de Deu, on hi han tots els especialistes. Fa dos dies que estic perdent una mica de líquid, dec tenir una fissura alta i estic completament desmoralitzada. L’únic que em manté en peu és el remei rescat i el meu desig de no rebre la meva filleta amb plors, el seu naixement ha de ser un naixement alegre. Perquè és la vida la que ve. Fa anys que sé que la vida ve com ve i va com va.

Em llevo al matí, encara perdo líquid i dic al meu home i la meva mare que agafem les maletes i que em quedo a l’hospital, que em facin el que vulguin.

Ingresso a Sant Joan de Deu on em deixen anar dues perles quan demano si el part pot ser respectat i dic que jo estava preparada per al protocol de la Maternitat: "Aqui esto no lo hacemos" "Tu sabes demasiado" i m'envien a l'habitació per a la inducció. El gel de prostaglandines no em fa més que alguna contracció aïllada: no em puc posar de part en un lloc ple de gent desconeguda que venen a visitar el bebè de la meva veïna de llit, amb la tele encesa i soroll i amb la por que sento al fons del meu cor. Passo el dia i a la nit em baixen perquè uns resident reconeguin una Tetralogia de Fallot. Ells es fan els importants, em fan mal i no em demanen permís. El més gran deu tenir 22 anys. Em quedo al passadís esperant que em pugin a dalt altra vegada i de cop i volta tothom crida "prolapso de cordón" i corren cap al quiròfan. Hi ha un pare espantat i jo, també espantada, a qui ningú no diu res. Voldria fugir corrent i amagar-me però sóc en una llitera i ja he renunciat a defensar-me. La senyora de la neteja s’acosta i em consola.

L’endemà comença la inducció amb oxitocina. Em diuen que ja cridaran al meu marit quan em posin l'epidural i jo dic que de cap manera, el necessito ara! Em fa molt de mal i cada vegada més. Tinc una contracció constant, dolorosa, una rampa a la meva matriu, al si on dormia la Marina. De vegades augmenta la intensitat. La llevadora que m’ha tocat és molt amable i m’explica molt bé les coses. No m’he ajagut en cap moment, entre l’aparell de mesurar la tensió i la via no puc moure’m i no vull jeure, estic millor asseguda, així puc balancejar el meu cos a poc a poc, per acompanyar el dolor. Les hores es fan llargues i a la fi em posen l'epidural. Per sort m’han fet esperar als cinc centímetres de dilatació, per sort he tingut sort i no hem acabat en una cesària.

Això ho penso ara que ho sé. Aleshores no hi pensava, només volia que acabés el dolor i veure la meva nena, i que estigués bé.

Deixen entrar la Núria, que m’acompanya i m’anima, sempre tendre i amorosa.

I m’adormo amb l'epidural, i quan desperto sento el cap entre les meves cames i moltes ganes d’empènyer i encara més ganes de llevar-me, treure’m les vies i parir a la gatzoneta a la cantonada d’aquella sala freda. Però em continc, perquè he anat fins allà i em fa por que passi alguna cosa amb la Marina.

Crido la llevadora i em porten al quiròfan. Jo no puc esperar, necessito empènyer i em fan esperar, em posen mirant el sostre en una posició molt incòmode i veig com el ginecòleg es posa els guants molt lentament. I neix la Marina i la tapen i només li puc veure la cara un momentet que ja se l’estan enduent i ara la posen a la incubadora i jo no hi puc anar i demano al seu pare que no la deixi tota l’estona que vagi amb ella, que no la deixi..."