Som la llet

Alba Padró i Arocas

Hola, em dic Alba tinc 36 anys i....

-

...sóc dislèctica. Gràcies a un comentari en l’anterior post crec que ha arribat el moment d’explicar-me, no de justificar-me.

-

En primer lloc vull deixar clar que aquest bloc és el meu espai d’opinió, el diari ARA no té res a veure amb els continguts, ni rebo cap mena de retribució per formar-ne part, ni jo sóc periodista!

Quan vaig acabar vuitè d’EGB amb l'autoestima per terra després d’haver rebut repetidament vexacions per part de professors que s’entossudien a fer-me llegir en veu alta i ràpid, fer-me sortir a la pissarra a resoldre exercicis de mates o dir-me directament que era curta..... això i unes notes espantoses van fer que decidissin portar-me avisitar una psicòloga que va descobrir que era miop i dislèctica.

La miopia tenia solució i les ulleres van començar a formar part de la meva vida. La dislèxia no.

Certament en aquella èpocavaig ser afortunada perquè aquest tema tot just es començava a valorar en les criatures. Degut a les meves terribles qualificacions, la meva autoestima i les meves poques ganes d'anar a l'escola em van enviar a fer FP. Jo sempre havia somiat ser pediatra però les mates van començar a presentar-se com un obstacle insalvable (no entenia res, encara ara no recordo les taules de multiplicar, no tenen cap mena de sentit per mi, no sóc capaç de fer càlcul mentalni de portar a terme certs raonaments matemàtics)el meu somni s’esvaïa per moments però podia fer un mòdul sanitari i veure si m'agradava, si era capaç....

Fent auxiliar de clínica vaig descobrir que no era tonta que podia treure bones notes. El primer 8 que vaig treure vaig plorar com una nena petita, no m'ho podia creure. Vaig acabar el segon curs amb un parell de matrícules d’honor i amb l’autoestima una mica recuperada em vaig decidir anar a fer BUP i COU, el teatre s’havia creuat a la meva vida i volia entrar a el Institut del Teatre per cursar direcció d’actors i per aconseguir-ho havia de superar el batxillerat.

Tenia (i tinc) dificultats en la lectoescriptura: inverteixo l’ordre de les lletres, ometo lletres, tinc dificultats de comprensió quan llegeixo... i no veig les errades, puc llegir 100 vegades una paraula amb una errada i no veure-la fins que no m’ho diuen.

Vaig arribar al Institut del Teatre i per culpa d’un incident amb un profe que ens va suspendre una assignaturaa tota la classe (hehe Jorge Raedo i Lluis Bertran en poden donar fe) em va tocar anar a fer dramatúrgia. Just el que no volia fer!! Escriure!!! Quina por, van tornar les taquicàrdies, les pors, les inseguretats..... com podria escriure i entregar un text?! Com podria llegir en veu alta??? Perquè us feu una idea recordo amb una vergonya terrible una classe amb en Carles Batlle. Havia de fer un treball i sabia segur que em tocaria llegir un tros de text en veu alta. No sabeu les cuques que això em causava. Vaig preparar-me el text dies abans i hi havia una part que no entenia, deia alguna cosa semblant a: M’has de planxar collons de les camises.

Us juro que ho vaig llegir 100 vegades així, i estava segura que no podia ser perquè no tenia sentit, però..... I ho vaig llegir en veu alta..... Horror! Deia colls, els COLLS de les camises........ No ho vaig veure fins que em van dir que no deia collons que deia colls!

A part d’aquest incident he de dir que cap, cap, profe dels que vaig tenir (sabien el perquè dels meus errors gramaticals i sintàctics) em va dir mai res, em va acusar, renyar o recriminar mai res, el que escrivia era valorat pel seu contingut i eren obviats els errors de forma. Mai els vaig poder agrair la seguretat que em va donar aquest fet. El fet de no ser jutjada per quelcom que no podia controlar.

Quan emvan proposar escriure el bloc, la primera por que em vaig plantejar va ser la dislèxia. Si ara escric amb errors, ni us explico quan vaig començar!

La por a comentaris com els de la Gemma són els que més en frenaven però he de dir que ara només em causen una lleugera taquicàrdia. Recordo que en una de les primers crítiques vaig enviar un maila la Mercè que en aquell moment coordinava el Criatures per dir-li que no podia més que sabia que tenien raó.... Vaig plorar tota la tarda i part de la nit de la ràbia i l'impotència que sentia.

Ara amb un parell d'anys més sé qui sóc, sé que hi ha coses que no em surten del tot bé o no em surten: no ser conduir, no sé on és la dreta i l’esquerra, no sé mai què és una avellana i què una ametlla, no em se les taules de multiplicar, faig faltes d’ortografia, penso en el color blau i dic verd, em perdo pels carrers, erro les adreces i vaig a parar on no toca....

Però gràcies a escriure cada setmana he pogut millorar, escriurediariament m’ha ajudat a trobar trucs i reduir els errors, m’ha ajudat a poder explicar-me millor i a organitzar-me a l’hora d’escriure perquèper entendre el que escric em cal ordre.

Així que qui vulgui seguir recriminant que als meu textos(o als de qui sigui) hi haerrors ortogràfics o gramaticals, si l´únic propòsit que téés criticar perquè falta una lletra, sobra una h o una paraula va amb v... Bon vent i barca nova! L’ajuda m’arriba amb els comentaris com els de la Marta que emva senyalar on hi havia els errors cosa que emva permetre corregir-los. He d’agrair des d’aquí l’ajuda constant i desinteresada de la Isabel Domènch, la MercèPérez, la Myriam Moya ila Bruna Monfort, cada una en una etapai el seu esforç per revisar els textos una vegada publicats, són les meves fades padrines.

Noiets no seré mai perfecte pel que fa a l'ortografia ila gramàtica; ja m’agradaria perquè m’estalviaria moltes hores de rellegir el post, passar correctors i passar nervis, jo ja ho he acceptat, espero que vosaltres també pugueu.