l'Inés la mare de l'Héjole ens explica la seva lactància, ésimpressionat. Elrelat és seu, de color blauels meus comentaris són els enllaços per veure els videos de l'Héjole i la seva mare.
Fa gairebé 5 anys va néixer la meva filla. Va ser prematura extrema, és a dir va néixer amb 24 +2 setmanes de gestació, que suposencinc mesos i mig d'embaràs.
Va pesar 560 g.
El límit de viabilitat d'un nadó, és a les 23 setmanes, tot i que sé d'algun cas fora d'Espanya, de nadons de 22 setmanes que han sobreviscut, però són molt pocs, potser 2 o 3 casos.
El procés que va viure la meva filla va ser molt dur, depenent de cables, màquines, operacions, i un llarg etc.. que la va tenir 2 mesos a la UCIP, i un altre mes més a nounats, però que li va permetre salvar la seva vida, i a més sense cap seqüela.
Des del primer dia, els metges em van deixar clar que la llet materna li seria un gran benefici per prevenir infeccions així que vaig començar la rutina diària de treure'm llet cada 3 hores.
Un mes i escaig després de néixer vaig començar a agafar-la en braços pesava 900 g. Vaig posar-la per primera vegada al pit quan va arribar al 1.500 Kg. Succionava, però sense força, pel poc pes, però el reflex el tenia! Tot just tenia força per xuclar, i es cansava molt. Calia donar-li oxigen perquè li baixava la saturació d'oxigen en sang. Jo no m'espantava, sabia que era normal, que era un gran esforç per a ella, però que era important que me la posés al pit, que sentis la meva olor, que succionés per no perdés el reflex.
Quan s'engreixà una mica més, ja tenia força per prendre la llet materna en biberó, fins llavors, la prenia per sonda, i seguia posant-la al pita cada visita. I vam començar amb el "sistema" de l'hospital: cada tres hores,deu minuts a cada pit. Un sistema nefast, la veritat, perquè la lactància ha de ser a demanda. La pesaven abans i després per saber el que prenia del pit ja que en un prematur és molt important controlar el que pren és primordial que augmentin de pes. Tret d'algunes vegades comptades, en que va prendre 10 o 20 ml, mai va aconseguir gran quantitat de llet.
Però jo no em donava per vençuda, sabia que no podia deixar de posar-la al pit, que algun dia tindria força per fer-ho bé. Jo necessitava posar-la, sentir el seu contacte, sentir la nostra unió. Crec que donar el pit era gairebé tan important per a mi, pel nostre vincle afectiu, com per a ella.
Per fi amb 2.525 Kg. li van donar l'alta. No aconseguia encara que prengués només pit però la posavaen cada presa, i completava sempre amb biberó de llet materna. Vaig aconseguir una bàscula per anar controlant el seu pes. En una presa que li tocava bibe, la deixava al pit tota l'estona que ella volia, que podia ser una hora o més, i no completava amb biberó. M'esperava a la presa següent, en que sí que li completava amb biberó. Així, a poc a poc, vaig anar espaiant els biberons. Això sí, ella estava gairebé tot el dia, excepte quan dormia, agafada del meu pit, m'ho reclamava constantment. I jo la deixava, perquè preferia que prengués del pit que biberó, encara que la tingués hores. La meva filla necessitava el meu contacte, sentir-me, olorar-me, perquè ella també havia viscut una separació traumàtica només néixer, i el buscar el pit tan sovint era una barreja de moltes coses: poca força per xuclar, la seva manera de menjar ( encara avui menja així: diversesvegades al dia, però no molta quantitat), i sobretot el sentir-se acompanyada per la seva mare, estar protegida...
En un mes i poc, vaig aconseguir treure tots els biberons excepte el de la nit, d'aquest em va costar una mica més prescindir-ne, però més per les meves pors ha enfrontar-me a la seva alimentació només amb el pit, sense cap "ajuda", però el dia que vaig deixar ja aquest últim biberó, va ser com un alliberament. Tot això reafirmada pel control de pes: anava augmentant bé, i això era el més important, així que no importava tenir-la tot el dia a la tetai als braços.
Poc a poc, al seu ritme, la meva filla va regular les seves preses. Va passar d'estar tot el dia al pit ha arribar a una separació d’unes dues hores, això sí, dia i nit.
Aquí podeu veure els primers mesos de l'Héjole
Fins als 2 anys la seva alimentació principal va ser la llet materna, diria que en un 80%, li oferia menjar, de tot el permès segons la seva edat, però a ella no li va cridar l'atenció el menjar. Jo estava tranquil·la perquè al donar-li pit sabia que prenia el que necessitava. De fet va anar creixent sana, a un ritme normal.
Passats els 2 anys de manera natural i poc a poc ha anat adaptant els seus hàbits al dels "grans". Avui en dia la meva filla és una nena complement sana, que encara pren el pit, només a la nit, abans de dormir, i alguns dies, que a mi no em ve de gust, no li dono, ho negociem sense problemes. Farà 5 anys el proper desembre.
No té cap seqüela física ni mèdica per la seva prematuritat, i ha tingut un desenvolupament totalment normal i sa, com un nadó nascut a terme. El meu temor posterior, ha estat les possibles conseqüències emocionals d'un naixement tan traumàtic. I per això, la lactància materna ha estat una taula de salvació: no només implica aliment i defenses, sinó també vincle afectiu, i poder compensar una mica el que va viure durant els més de 3 mesos de la seva estada hospitalària.
Quan vaig veure aquestes imatges de l'Héjolevaig plorar d'emoció.
Per mi, alletar no és només alimentar, és molt més!
Inés, mare de Héjole
Gràcies
