Dimecres vuit i poc de la tarda, tinc aquesta entrada feta però de cop l'esgarrifança i l'emoció... De cop entenc que no, que no és això, que no en sé res d'aquesta imatge i interpretar-la no és suficient.
Maria Carretero (gràcies)em va enviar aquesta foto. S'acabava de produir el terratrèmol i posterior desastre nuclear a Fukushima i aquesta imatge era de rabiosa actualitat.
No vaig trobar el moment de fer l'entrada però al recordar que s'aproximaven les dates de l'aniversari dels bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki vaig pensar que era el moment.
Vaig preparar l'entrada. I com us dic la tenia feta, havia especulat sobre del dolor d'aquesta mare, sobre la seva mirada perduda, sobre el seu gest abatut, la seva criatura ferida aferrada al pit de la seva mare lluitant per la seva vida... Tot paraules... Però no.
De cop vaig sentir la necessitat de saber més de poder-me acostar a aquesta dona de tu a tu, volia saber qui era, qui era el seu fill, què els va passar...
El primer que vaig saber és que la foto era obra de YosukeYamahata*. Yosuke va ser enviat juntament amb dos homes més en tren a la zona de la catàstrofe per documentar i fotografiartot el desastre. Va arribar al cap de menys de 24 hores del bombardeig i va començar a fer fotos per ensenyar al món semblant barbàrie.
En la meva recerca frenètica pel món cibernètic vaig trobar una segona imatge d'aquesta dona. Una imatge calcada a la primera amb l'única diferència queen la segona.la dona mira al seu fill. Era una seqüència!?Vaig llegir que Yamahatahavia fet5 fotos. Oneren?
Necessitava saber més. Em vaig plantejar que potser ambdós haurien mort o potser només la seva criatura, de fet s'aferra al pit amb una debilitat extrema sembla apunt de dormir però les ferides que poden veure al seu cap i al seu minúscul bracet ens anuncien un altre cosa.
Vaig seguir rastrejant la xarxa. El primer que vaig descobrir és que era un nen, un nen de quatre mesos. Yosuke fa fer la foto el dia 10 d'agost entre les dues i les tres de la tarda. La dona esperava rebre assistència a l'estació de Michinoo. Però em calia saber més, vaig seguir la recerca i de cop un pes al pit; aquella dona tenia nom, la seva criatura tenia nom i les llàgrimesem van començar a rodolargaltes avall:
Kio Tanaka tenia 30 anys iel seu petit Yoshihiro quatre mesos. Vivia 1,8 quilòmetres al nord de l' hipocentre amb el seu marit, els seus sogres, els seus tres fills: un nen de 6 anys, una nena de 5 i el petit Yoshihiro, i un germà menor.
Aquell matí, el seu marit i la sevasogra havien marxat a un poble de pescadors, lluny de casa. Va sonar la sirena d'atac aeri, ella i el seu sogre, es van amagar als camps d'arròs a uns cinc cents metres de casa seva. Després van veure una espurna de color groc i van caure a terra. Van tornar corrent a la casa per veure el nadó. La casa estava en flames, el nadó havia estat llançat des del vestíbula la cuina.Tenia cremades i estava tot negre.
El seu fill gran, quejugava capturant libèl·lules amb un amic, va patir cremadesmoltgreusi va tornar a casa. La seva filla també estava jugant i amb prou feines va arribar a casa quan va esclatar la bomba. Ella també va patir cremades molt greus.
Kioestava tan pendent dels seusfills que no es va adonarque la seva esquena i la del seu sogre s'havien cremat fins que ell li va dir. Van passar la nit al refugi antiaeri davant de la casa. Les cremades eren tan doloroses que no podia dormir.
Al matí, es van assabentar que hi havia una punt de primers auxilis a l'estació de Michinoo va posar els nens en un carro i es va dirigir a l'estació. Com que tota la roba i les sabates estaven cremades li van donar un quimono en una casa que no s'havia cremat però va caminar descalça els dos quilòmetres fins a l'estació. El terra estava calent i li feia mal l'esquena, però ella va aguantar i va seguir el seu camí. Van veure cases ensorrades, cadàvers decapitats, i cavalls morts...
Van arribar a l'estació de Michinoo alvoltant del migdia. L'estació era plena de gent. La van posar en un munt de palla peròKio volia que els seus fills fossin tractats abans que ella. El doctor li va dir que el nadó estava mig mort. Ella va preguntar si el seu fill moriria aviat... Va ser llavors quan Yamahata va fer les fotos.
La família va tornar a casa sense cap tipus de medicament o tractament tot i que les seves cremades eren molt greus. Van entrar al refugi antiaeri i es va quedar prostrats al llit amb un dolor terrible.
El seu fill gran no podia menjar ni beure i es va convertir en massa feble. Va morir el 12 d'agost, tres dies després de l'explosió. El petit Yoshihiro empitjorava dia a dia i va morir el 21 d'agost...
L'any1976, van rebre a l'Ajuntament de Nagasaki una postal anònima on deia que la dona de la foto encara vivia. La van localitzar. Ella recordava que havia estat fotografiada. Però no va voler veure les imatges . Recordar era massa dolorós.
Kio després de la guerra, va tenirtres fills més ( la seva filla va sobreviure). Atès que els ingressos del seu espòs noeren suficients per guanyar-se la vida ,després de perdre-ho tot , ella va començar a treballar a les seves terres de vuit del matí fins al capvespre.Als 80 anys ( 1995) Kio encara treballava venent fruita i verdura al mercat.
El 9 de desembre de 2006 Kio va morir a causa d'una pneumònia, tenia 91 anys.
Ara, torneu a mirar la foto i digueu-me què sentiu? Ara ja no és una imatge, una simple foto, ara és Kio Tanaka que juntamemt amb140 mil personesva perdre (part de) la seva vida un 6 d'agost de 1945 a les 8:15
Quan ja tenia tota l'entrada escrita vaig trobar la seqüència de fotos!!! Idecobreixo amb angunia la seqüència de fotosla imatge dels altres dos fills de Kio
*YosukeYamahata va morir2o anys després a causa d'un càncer de duodè, seguramentcausat per la radiació residual que va rebre mentre "treballava" els dies posteriors a la targèdia.
