-
Bon dimecres, seguim amb el relat de dilluns, aquí teniu la primera part
.
Una molt bona amiga que també és assessora de lactància i doula em va insinuar que podia tractar-se d’un problema circulatori, però com que no podia valorar-ho perquè estava molt lluny (llavors vivia a Brasil), em va encoratjar a anar al grup de suport a la lactància de Gelida, el meu poble. I allà vaig re-conèixer la Lluïsa, també assessora i doula, a qui ja coneixia però amb qui encara no havia parlat del tema. I altre cop em va salvar un àngel de la guarda. Va mirar com mamava la Mariona i em va dir que la postura era correcta, que no podia venir per aquí el dolor, i que si la Luli ja m’havia confirmat la no-existència de tels, només podia ser Síndrome de Raynaud.
Apa, i ara què? Què era això del Raynaud? I per què a mi? Amb aquest diagnòstic vaig tornar a la Montse, la primera assessora, que em va explicar que era un problema circulatori, de vasoconstricció, tal com havia apuntat la Judith, i que tenia solució (se’m va obrir el cel!). M’havia d’aplicar calor local abans de donar-li el pit, donar el pit en llocs càlids, prendre begudes calentes (sense cafeïna ni teïna, que també són vasoconstrictores) i, el més important, no afrontar la presa de pit amb por i estrés, perquè l’adrenalina empitjorava molt aquest síndrome. Vaig millorar, però em seguia fent mal, i el més curiós era que quan estava amb la Lluïsa i les altres mares al grup de lactància donant el pit no em feia tant de mal com quan estava sola a casa, on el dolor encara era terrible, fins al punt que comptava els minuts que la tenia al pit i quan en feia 10 exactes la treia entre llàgrimes (seves i meves).
Vaig tornar a trucar a la Montse, aquesta vegada desesperada, al límit, i li vaig confessar que no em sentia amb forces, que no podria seguir. Em va aconsellar que visitéssim una osteòpata especialista en nadons, perquè si malgrat l’aplicació de calor local el dolor no havia millorat sospitava que aquesta força extrema que utilitzava la meva filla per mamar podia estar relacionada amb una contractura (havia estat encaixada des de la setmana 32 i va néixer la 41...). També em va donar un consell que no oblidaré mai. Em va dir que si mai em tornava a trobar desesperada, deixés tot el que estava fent, em despullés, despullés la nena, ens fiquéssim al llit, l’abracés, i plorés fins que ja no pogués més. Que després ho veuria tot diferent. I així ho vaig fer.
Al cap de dos dies érem a l’osteòpata. Se la va mirar, i sense que jo li comentés res va dir-me que tenia molt contracturada tota la zona del coll i els maxil·lars, segurament degut a què havia estat encaixada moltes setmanes abans del part. Amb petits massatges i suaus pressions, però sobretot amb moltíssima delicadesa, la va tractar en dues sessions, i voilà! la Mariona no només va començar a mamar sense fer-me mal sinó també a dormir millor, els còlics li van remetre i va arribar la pau. No m’ho podia creure. Donar el pit sense dolor per primer cop! Era màgic, increïble, meravellós, místic! Tot aquell dolor va anar a parar a un raconet molt fosc de la meva memòria i vaig començar a gaudir –ara sí!- de la nostra lactància.
I així han anat passant els mesos, i el que jo pensava que serien 6 al final han estat 27, qui m’ho havia de dir. 27 mesos d’autèntica felicitat, amb alguns contratemps (alguna mastitis, algun punt de llet, molta son...) però 27 mesos molt feliços, plens de mirades, de carícies, d’intimitat, de dolçor...27 mesos nostres.
Ara bé, cap als dos anys alguna cosa va començar a remoure’s. Vaig començar a notar cert agitament, i semblava que ella ho notés i encara estava més demandant, cosa que a mi em posava molt nerviosa: era un peix que es mossegava la cua. Vaig decidir retirar-li el pit de dia, pensant que seria millor per les dues limitar les preses diürnes a les migdiades del cap de setmana (entre setmana dormia a l’escola) i a les nits. Li vaig explicar que de dia “les tetes dormien” i que “només sortien quan ella havia de dormir, que quan ara volgués lleteta de dia hauria de prendre un gotet de llet amb xocolata”. Va somicar les primeres tres o quatre vegades que m’ho va demanar (a mi se’m trencava el cor...) però vaig aguantar, explicant-li cada vegada amb veu calmada i mentre l’abraçava que no podia ser, i finalment ho va entendre. L’agitament va desaparèixer i vam poder tornar a gaudir de les preses nocturnes (abans d’anar a dormir i un parell de cops durant la nit) i de les migdiades de cap de setmana. Ella també estava més tranquil·la, perquè va deixar d’estar pendent del meu escot cada vegada que me l’asseia a la falda per jugar o que l’agafava a coll. Al principi em sentia malament, però poc a poc em vaig adonar que havia pres la decisió correcta, perquè sinó l’agitament hauria acabat amb la nostra lactància de manera brusca i dolorosa per a les dues. Ara fa un mes i escaig vam començar a fer les migdiades a la seva habitació (per la nit fem collit amb un bressol unit en sidecar al nostre llit), i amb el canvi d’habitació vam suprimir també les preses de les migdiades de cap de setmana. Ara ens enduem un biberó de llet de soja o de vaca -segons el dia-, ben tebió, m’estiro al seu costat i se’l pren soleta. Quan acaba, em dóna les mans i m’espero al seu costat fins que s’adorm.
No hi ha hagut llàgrimes.
