Som la llet

Alba Padró i Arocas

Diari d'una mare lactant IX

Noies, l'estiu s'acaba dilluns tornem a la "normalitat". Vull donar les gràcies a aquesta mare que ha compartit les seves vivències aquest estiu. Per mi ha estat un regal poder conèixer-la. Un petó!

"8 MESOS

Vaig reduir les extraccions i diàriament eren entre quatre i sis, i en pocs dies ja sols eren quatre. De suplement ja gairebé no en prenia, sols una mica de llet que jo m'extreia i que li donava en got durant els àpats i si li oferíem la xeringa la rebutjava, sols volia pit. Però jo no les tenia totes i seguia traient-me llet tot i que me'n sobrava moltíssima. Molts dies gairebé no menjava res d'alimentació complementaria i gairebé tot el que prenia era pit.

9 MESOS

Als nou mesos acostumava a treure'm llet només quatre cops al dia i la meva filla mamava més del pit, entre nou i catorzevegades al dia, cosa que per mi era indicatiu que ja succionava millor i que cada cop prenia més llet del pit i menys del suplement.

10 MESOS

Als deu mesos mamava tant o més del pit i habitualment sols utilitzava l'extractor una o dues vegades diàries.

12 MESOS I MÉS!

Així varem seguir fins a l'any i poques setmanesfins el dia que no em vaig treure llet ni una vegada i de suplement pràcticament no en va prendre.

A partir de llavors la majoria de dies no em treia llet i als catorze mesos ja mai no utilitzava l'extractor i la patufa sols mamava uns set o vuit cops al dia.

Fins aquesta edat va patir tres bronquitis i alguns altres refredats. Amb les bronquitis perdia pes i era com recular uns quants passos i tornar a les pors del començament però després de tant patir durant més d'un any, per fi havíem sortit del pou!

Als quinze mesos ja estava al percentil vint-i-cinc i ja sols mamava de cinc a vuit vegades al dia i aguantava moltes hores nocturnes sense mamar, des d' aproximadament la mitja nit fins a primera hora del matí.

Quant a l'alimentació complementària sempre n'ha anat menjant des queli varem començar a donar, als sis mesos. Algunes setmanes menjava molt, d'altres gairebé gens però jo considero que menjava prou bé però poc variat. Sols volia cereals i llegums. De carn només pernil. De verdura i ou sols de tant en tant i si li barrejava molt bé amb els cereals (com ara l'arròs) o les llegums. De peix i verdura no en volia saber res. Però fa pocs dies ha fet un gran canvi: ara devora el peix, li agrada molt! Menja tomata, poma, plàtan...

Actualment té gairebé dos anys i mama entre tres i set cops de dia i a la nit segueix dormint moltes hores seguides, si bé quan està malaltona o es desperta per qualsevol motiu, el pit segueix essent el millor remei.

I pel que fa a la gran, des que tenia uns tres anys i mig (i la petita mig any) alguns dies no mamava i a partir dels quatre anys podia arribar a estar entre dos i quatre dies sense teta. Ides de els quatre anys i mig quenomés mama un cop per setmana, o cada deu dies. Així que pràcticament està deslletada però encara de tant en tant demana pit.

Al llarg d'aquests gairebé cinc anys de lactància ininterrompuda he tingut moments de molts nervis i malestar perquè sempre m'ha costat que tan una com l'altra dormissin, perquè demanaven molt pit i perquè jo em sentia superada per tanta demanda i tant cansament.

És curiós com s'obliden les coses malgrat hagin estat tan colpidores i siguin encara força recents. Fa poc més d'un any que la lactància amb la meva filla petitaes va"normalitzar" prescindir de l'extractor i no viure pendent de la bàscula però em fa la sensació que d'aixòen famolt i molt temps. Fins i tot ho visc com si ho hagués somniat. Em costa molt recordar els mals moments i tot el patiment, l'esforç, el malestar, el cansament, l'angoixa... En tot moment he tingut les coses molt clares i el convenciment de fer el millor però això no treu que també hagi passat per molts altres moments de dubtes, pors i d'autèntica desesperació. Va ser molt dur però ara em sento enormement recompensada en veure que les meves filles estan ben sanes, són felices i s'estimen tant. No es pot explicar amb paraules.

No existeix cap formula màgica que garanteixi una bona lactància però el que jo penso que és fonamental són dues coses:

  • En primer lloc, que la mare tingui molt clar que vol donar el pit. I això gairebé sempre implica que la mare estigui molt ben informada per poder decidir lliurement el que desitja.

  • I en segon lloc, que tingui recolzament i ajuda de les persones de l'entorn, principalment de les persones més properes i estimades. I si a més compta amb professionals ben informats i que l'ajudin (tant si es tracta d'un pediatre, una llevadora, una assessora en lactància..) molt millor.

Des que sóc mare sempre he tingut claríssim que volia donar el pit, m'he informat tant com he pogut i he comptat amb l'ajuda de la meva família i de l'Alba; sense ells no sé pas com m'ho hauria fet i per això els agraeixo molt sincerament tot el que han fet."