Som la llet

Alba Padró i Arocas

Carlos González...

La primera vegada que vaig sentir parlar del Carlos González va a ser al grup d'ALBA Sant Martí, la Maria tenia dos o tres mesos.

El dissabte vaig tenirla sort de sentir les classes del Carlos per enèsima vegada i tot sigui dit sempre és un plaer. Ja sabeu que un dels meus vicis és aprendre-ho tot sobre la lactància i escoltant el Carlos sempre aprens coses noves. Estem en ple IV Curs de Formació d'Assessores de Lactància i les classes del Carlos eren de les més esperades. Les cares de les alumnes que el tenien per primera vegada com a professor eren espectaculars, no tenien preu. Al matí hi havia cua per tenir lloc a la primera fila, ningú es volia perdre el més mínimdetall. La veritat es que sóc afortunada, vaig seure no sé quantes hores a terra, vaig acabar amb el cul i l’esquena fets fosfatina, de fet tinc agulletes al cul,però quin gran dia!

Jo vaig llegir el primer llibre del Carlos un 23 d'Abril del 2000, sí, dia de Sant Jordi. Aquí em teniu fent l’aperitiu amb la Maria, ella teta, jo taronjada i llegint amb passió "Mi niño no me come". Recordo que el vaig devorar en poques hores, a la tarda del dia 23 ja el tenia llegir irellegit . Va ser el meu llibre de capçalera durant força temps. Penseu que encara no havia publicat cap altre llibre, per tant l’únic que podíem fer era rellegir el mateix llibre i comprar cada mes una revista de puericultura infantil on escrivia, i escriu, per poder saber encara més coses.

El que em va sorprendre del seu llibre era que per fi algú em deia que les coses que jo pensava sobre la criança de la meva filla eren correctes. Em reafirmava queno teniaperquè tenir por d’amanyagar-la, portar-la a coll, dormir amb ella i donar-li el pit... i que no havia de pensar que la malcriava i que ho feia tot malament. Per mi allò no tenia preu, bé per moltes mares ha estat i és una mena d'aparició divina en forma de pediatre! Vaig buscar un pediatre igual i vaig passar per quatre. La primera em va durar una visita, no hi vaig tornar. El segonem va durar un any de plors, cada vegada que sortia de la seva consulta jo o la meva filla de menys d'un any hohavíem fet tot malament. Era com passar un examen cada visita. No m’escoltava, es mirava la nena amb cara de fàstic i sentia que li feiem més nosa que servei. El tercer ens va durar dues visites. Va fer de pitonisa i ens va pronosticar que la nena seria asmàtica, per cert 9 anys després confirmo que com a bruixa no es pot guanyar la vida, la nena està més sana que una poma!

I per fi a la quarta vam descobrir la Maria Antònia Simon Ortoll! Al·leluia, era el Carlos convertit en dona. No cal dir que és la nostra pediatra! Ara el Carlos té consulta i passa visita a Gavà, per si us calanar-lo a veure.

Ara pràcticament tothom sap qui és el Carlos, de vegades encara quan pregunto a una mare “has sentit a parlar del Carlos González?” iem diu que no sap pas de qui li parlo, sé que nomésli falten dies per saber qui és, llegir-se tots els seus llibres de cop, anar a veure’l en directe a una xerrada i fer-se'n fan en un dels grups de Facebook.Perquè si els llibres del Carlos són bons, anar a veure'l és encara millor. Surts amb energia renovada de la xerrada. Diria que fins i tot fas catarsis!

Al Carlos li dec moltes coses: m'ha ajudat a donar resposta a consultes de les mares, va firmar una de les meves cartes de recomanació per l'IBCLC, tot el que m'ha ensenyat com a mare i com assessora... i tot i així durant el dinar li vaig demanar una dedicatòria pel blog i va construiren dos minuts aquest poema. Així que l'he escanejat i aquí el teniu:

Gràcies Carlos! per la dedicatòria i per tot!

I ostres, ara que ho veig és molt alt...ehemmm... o jo molt baixa! Per cert, tu sí que ets la llet!