Som la llet

Alba Padró i Arocas

Avui l'Abril fa 4 anys

Per les que llegiu des de fa temps el bloc ja sabeu que tinc dues filles una d'11 i una de 6. I no, no en tinc cap altre. Avui la peque de la casa celebra per duplicat el seu aniversari.

Aquella tarda ( 29 de Juny) vam arribar a Blanes com sempre, no feia massa calor i les nenes jugaven amb els amics al jardí. L'Abril tenia dos anys i mig justos i estava berenant un entrepà de xoriço de mides importants. Portava el pijama i corria pel jardí.

Parlava amb la Rita per telèfon quan em vaig adonar que feia estona que no la sentia. Vaig començar a buscar mentre parlava amb la Rita d'un llibre ( no recordo quin), no la veia, no la sentia... I de cop vaig tenir una intuïció: la piscina.

I sí, era allà, el seu cos nu flotava boca avall a la part dreta de la piscina. Sé que vaig crida "Rita!!" i vaig llençar el telèfon per ficar-me a la piscina.

Vaig arrossegar el seu cos cap a l'altre cantó, cap a les escales i vaig començar a xisclar. La vaig posar sobre la corona de la piscina i era morta. No respirava, el cor no bategava. Era morta. No podia deixar de cridar. Pensava en llençar-me al barranc que hi ha al costat de la casa, em volia morir jo...

Els veïns van aparèixer, van trucar a l'ambulància i un d'ells juntament amb el meu pare va començar a intentar reanimar-la. I jo només podia dir: "no la toqueu, no la toqueu". Era com si l'agredissin, com si li fessin mal, no volia que ningú la toques. Per sort, el Marcel (GRÀCIES) em va fer reaccionar i em va cridar, em va dir a crits que fes el favor de reanimar-la que deixes de cridar i ho fes!Em va posar les piles i vaig començar a practicar-li una tècnica de reanimació cardio pulmonar que havia aprés 15 anys abans i que havia practicat una sola vegada sobre un ninot de plàstic.

Ho feia, ho feia, ho feia pensant que no feia res. Però així ho feia jo, no ells. De cop el Marcel em va dir: "Mira-li els dits, mira-li els dits està recuperant color, segueix, segueix" i d'esquitllada vaig veure els seus dits i els seus llavishavien recuperat un to rosat i havien esborrat aquell to blavós tan terrible.De cop es va moure, creia que m'ho inventava, que era jo, que les meves ganes de que la nena fos viva eren les que feia que la veies moure's . Però no, es movia i va vomitar el maleït entrepà de xoriço i va començar a somicar. Però tot i això el meu cervell no s'ho creia...

Al cap de 16 minuts va arribar l'ambulància i un infermer em va substituir: "L'has salvat, nosaltres no hauríem arribat a temps".La van portar a l'Hospital de Calella, allà la nena tot i que no obria els ulls parlava i em demanava teta i volia fer fora l' infermera que la punxava contínuament.

Finalment la doctora va perdre la decisió de sedar-la perquè els seus pulmons eren plens d'aigua i la seva saturació d'oxigen era molt dolenta i traslladar-la cap a Barcelona immediatament. Eren les tres de la matinada.

Vam passar 5 dies a la UCIP de Sant Pau en coma induït. Jo era molt positiva i ho era perquè jo sabia que la nena estava bé, que ella volia la seva teta i que no tenia res, tot i que els metges molt prudents no es mullaven i no em podien assegurar si el seu cervell havia patit danys.Al cinquè dia li van treure la sedació i la meva nena es va despertar. Els metges volien començar a alimentar-la i jo vaig dir: "Li puc donar pit?" van tenir que parlar-s'ho amb els pediatres però em van donar permís. Quin moment!! Poder-la agafar d'aquell llit i tornar-la a tenir entre els braços, sentir la seva escalfor.

Algunes infermeres van suggerir que podia aprofitar per deslletar-la, però no era el moment. De fet,tot i que jo pensava que havia perdut tota la producció l'Abrilva recuperar la seva lactànciaiva mamar fins els 6 anys. Les cares de sorpresa del personal (menys d'una doctora que era meravellosa) eren espectaculars cada vegada que l'Abril es negava a menjarperò acceptava desorientada i espantada la seva teta.

Aquell no era el seu moment.

Al llit del davant hi havia una parella molt jove amb un nen de deu dies que tenia greus problemes amb la llet artificial i no en tolerava cap. Havia tingut convulsions, febre i no sé quantes coses més i sé que van trigar setmanes en sortir de l'hospital. A ells ningú els va mirar en mala cara per no intentar la lactància materna. De fet no els van ni explicar que podia relactar... És igual, jo no podia fer d'assessora en aquell moment. Només de mare.

Vull agrair al Marcel, al meu pare, al meu marit i pare de les criatures, a la meva estimada Maria que també va patir molt aquells dies... A les noies de Crianza Natural, a la meravellosa pediatra Maria Antonia Simon Ortoll que em va informar de tot a cada moment, a la Rosa, a la Rita, a la Isabel, a la Ruth,a laMarie i la seva germana Do,a la Paqui.... i a tants i tantes altres, les atencions d'aquells dies.

L'Abril avui fa 4 anys i no recorda aquell dia. No recorda el dia que va decidir salta per sobre les flors, es va treure el pijama i es ficar a la piscina.