Som la llet

Alba Padró i Arocas

Arrels

-

Una de les primeres frases fetes que vaig aprendre de petita va ser: Un costum s’arrela més que un roure. Doncs avui tractarem de desarrelar dos conceptes!

-

Després de començar amb la lactància de la Maria, ja fa més de 13 anys, vaig començar a comprar tots els llibres de lactància que trobava. Vaig aconseguir una bona quantitat de llibres, amb el temps i l’experiència t’adones que n’hi ha de millors, de pitjors i alguns per oblidar, i de la mateixa manera hi ha frases, idees i conceptes que van anclar en el seu moment que caldria eliminar. Són idees generals que ens servien per ajudar a fer entendre conceptes molt bàsics. Conceptes que havíem oblidat per d’interposició de la cultura del biberó i que en aquell moment calia tornar a gravar a foc, però ara cal eliminar perquè en el fons no són conceptes del tot encertats o són massa generals.

Estic segura que totes les heu sentit o dit alguna vegada:

Per alletar: “Col·loca a la criatura panxa amb panxa”

Per alletar: “Cal buidar sempre un pit abans d'oferir l'altre"

Moltes mares van interioritzar, memoritzar i es van gravar a foc que la postura al mamar era bona si feien panxa amb panxa amb la criatura. Però quan fèiem córrer aquesta frase no erem massa conscients que no hi ha dos pits iguals i que les dones no som simètriques i els nostres mugrons miren sovint en direccions oposades i rarament mirencap endavant.

Per tant aquesta frase és incorrecte i cal esborrar-la, si una mare situa panxa amb panxa a la criatura i té els mugrons mirant cap a l’exterior el que aconseguim és que es faci mal. La criatura el que fa és succionar, torsionar i tensionar el mugró amb força per mantenir-lo a la boca, el pit com és normal vol retornar a la seva posició per tant ja la tenim muntada!

Per tant el més simple i exacte és dir: Seieu amb l’esquena dreta i situeu el nas de la criatura just davant del murgó. El cos de la criatura s’ha de mantenir sempre alineat: orella, espatlla, maluc, el mugró ha d’estar més a prop del llavi superior que del inferior dirigit cap al paladar i convé no agafar en cap cas a la criatura pel cap per tal d’acostar-la al pit.

Sí és més llarg, però més exacte.

L’altre afirmació que també deixem anar sovint ( a mi també se m'escapa de tant en tant) és la frase feta que diu que cal buidar el pit.

Si parlem de buidar hom entén que el pit té un final, un límit i res més lluny d’això. La glàndula no té una producció limitada, més aviat il·limitada. És una mena d’aixeta que sempre raja.

Afirmar que cal buidar-lo crea molta angoixa perquè no podem saber quina quantitat de llet hi ha al pit, ni sabem quina quantitat pren la criatura, ni quina quantitat deixa a dins.... No sabem res! I és que en realitat el pit no es buida, si s’estimula torna a produir llet i per tant, molt lligat amb aquet mite, no cal esperar x hores perquè es reompli. Allò de “mama tan sovint que no em dóna temps a que el pit s’ompli” és producte del mite que diu que el pit es buida.

Hi ha una metàfora molt simple per entendre el tema del pit. A la cisterna del WC hi ha aigua, si premeu la cisterna l’aigua s’escola però immediatament després es torna a omplir per assegurar que hi haurà aigua per la pròxima vegada que la premeu.

Doncs el mateix, al pit hi ha llet cada vegada que la criatura mama la llet surt i "omple" la criatura però immediatament després el pit es torna a omplir/preparar per si la criatura demana més.

Si tirem de la cisterna seguit, no s’acabarà d’omplir però mai es buidarà. Quan notem els pits a tope no és que tinguem més llet, és que la llet s'acumula.

Així que a veure si desarrelem aquestes frases i en cerquem de més certes i exactes.