Petites victòries

Roser de Tienda

La ficció de la il•lusió quotidiana

La ficció de la il•lusió quotidiana Zoom

La ficció de la il•lusió quotidiana

Sona el despertador. Ens estirem fent el mandrós. El sol entra per la finestra i ens escalfa els peus sota els llençols. Tenim temps de prendre consciència del nostre cos i de donar gràcies a la vida per aquesta casa gran sense hipoteca, per la salut que gaudim, per que la vida és meravellosa. L'Estupendo està musculós i depilat i dorm escampant la seva melena per l'immaculat coixí de cotó de pima blanc de Perú. El deixes dormir, una miqueta més... ahir va ser una nit memorable.

T'aixeques, i en un plisplas has fet la cafetera. Prens un cafè a la terrassa i encens un cigarret sense culpa. Ja fa temps que les malalties van ser eradicades del planeta terra. Fa sol i les teves plantes estan fantàstiques, mai s'ha mort cap ni una al teu jardí.

Despertes als nens amb un petó i ells te'l tornen dient "Bon dia mami". Els hi fas petons, sempre t’ha agradat aquesta olor que fan al aixecar-se de dormir vuit hores, amb escalforeta i olor a Nenucoquecuco. S'aixequen i van a despertar al papà i junts es vesteixen, baixen a la cuina, esmorzen rient, i tot d'una marxem tots junts a l'escola amb bon esperit. Cantem cançons durant el trajecte. Encarem el nou dia amb la il·lusió, que tot el que tenim a l'abast en aquest món, ens ho mereixem i ho podem fer servir.

Després de deixar-los a l'escola, l’Estupendo et deixa a la feina. Et gires per mirar-lo als ulls. Sempre et treu un somriure, sempre et deixa bocabadada amb els seus detalls romàntics, sempre és espiritual, brillant, social i sexy. Sempre te la paraula justa que necessites per riure, sempre sap com donar-te la volta amb el seu caràcter alegre i juganer. I el millor es que fa olor de terra mullada després de ploure, no hi ha cap lloc on voldries estar més que sota el seu abric.

Baixes del cotxe. Creues les portes rodones. Pujes cap al despatx on t'espera un director que valora les teves qualitats, i que t'ha proposat un horari fantàstic a més de treballar tres dies des de casa. Des de la finestra tens vistes a tot Manhattan, estàs aquí i de cop et sents connectada amb el món, amb la vida. Formes part d’aquest univers harmoniós i perfecte. No hi ha caos. No hi ha pressa, no hi ha estrès. No hi ha nens que ploren, ni llençols groguencs, ni l'edifici del davant et tapa el sol de la teva habitació. No hi ha hipoteques, ni divorcis, ni discussions al cap vespre amb l’Estupendo. No hi ha llàgrimes de desil·lusió. No hi ha retrets, ni et mires al mirall pensant què fas malament. No hi ha punxada al cor al deixar al nen plorant a la guarderia. No hi ha director inepte ni feina mal remunerada. No hi ha horaris estúpids, ni et deixen de promocionar a la feina només pel fet de ser dona i mare. No hi ha càncer ni Alzheimer, ni malalties rares, ni medicaments, ni dolor,  ni fa falta que preguem a la santa Rita. No hi ha enterro, ni taüts, ni crematoris, per fi desapareixem com una pompa de sabó i ens tornem papallones.

Diuen els experts en la matèria, que la ficció de la il·lusió quotidiana és una vida en una dimensió quàntica a la qual podem escapar-nos quant vulguem. Que tots vivim diferents vides en diferents plànols. Que només cal que ens ho imaginem.

Però si la realitat és la que és, ¿com podríem crear-ne una altre? ¿és una qüestió de decisió pròpia? En les coses materials podem estirar i arronsar, podem viure en La república independiente de casa nostra, però no podem fer més gran un Estupendo amb un esperit petit o fer més petit a un egòlatra o fer més empàtic a un narcisista. Sempre podem canviar de feina, però no sempre podem anar a buscar tabac i no tornar mai més. ¿els sentiments ens lliguen o són les obligacions?

També diuen els experts que has de fer les coses com si ja fossin, i a mesura que ho fas, serà una realitat. Llavors potser hauríem de començar per comprar llençols blancs de pima del Perú. I buscar una casa on entri el sol per la finestra fins al llit, tot esperant que la resta es faci realitat. Potser hauríem de fer-nos amigues del mirall i convertir-nos en aquella persona que sempre hem volgut ser, peti qui peti.

I és que la ficció de la il·lusió quotidiana ens dona esperança.  ¿Qui no s’ha imaginat una d’aquestes nits de nens plorant a les dues de la matinada, a una illa fantàstica amb l’Estupendo, sense nens i bevent mojitos? Quan la realitat aquí es posa crua, sempre podem visualitzar-nos en un altre vida, en un altre lloc.... ¿O aquest és només un privilegi dels que escrivim històries? Si així fos, us dono la idea, perquè hi haurà moments on la il·lusió quotidiana serà només una ficció. A vegades, com diu una amiga meva, “Ojalá en la vida hubiese un botón de reset y pudiésemos volver a empezar desde el momento en que lo fastidiamos todo” Quina petita victòria seria que la il·lusió quotidiana no fos una ficció, sinó que ens sortís innata des de que naixem, perquè ningú ens hauria fet ni pensar-hi. ¿I per a tu, quina és la teva? Bona nit somiadors de tot el món.