ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

El calendari escolar

No fa gaire, la Conselleria d’Ensenyament ha donat a conèixer el calendari escolar del curs 2011-2012. I, naturalment, hi ha aspectes que xoquen, comsón ara el demencial calendari de festes que disposa i també el fet que s’elimini la setmana blanca, però que, alhora, paradoxalment, es pugui continuar fent de manera encoberta.

Ara, resulta que cal establir cinc dies festius d’aquests que en diuen de lliure disposició i que, col·locats al llarg dels tres trimestres, produiran interrupcions constants en la feina. Ara, això sí: per tal d’evitar-ho, cada escola podrà optar, si ho considera oportú, per demanar permís al Departament per a col·locar-los tots seguits i continuar, de fet, fent la setmana blanca que la conselleria acaba d’abolir tot just quan acabava de néixer. Absolutament sorprenent! La setmana blanca és bona o no? Si ho és, per què s’elimina? Si no, per què es permet continuar fent-la de facto? Qui ho entengui que ho compri! Ah! I no s’hi val a dir que cada escola sap com ningú el que millor li convé perquè el Departament d’Ensenyament també té l’obligació de saber-ho. I, si no, que ho esbrini, que és la seva feina.

No tinc gaire clar per què, de cop i volta, s’han de fer aquests cinc dies de festa, però si el que cal és que els docents no excedim un determinat nombre de dies laborables a l'any, em semblaria molt més assenyat enganxar-los pel davant o pel darrere a qualsevol període de vacances que no pas haver de fer interrupcions pràcticament cada mes del curs que no té vacances, que serà l'opció majoritària a les escoles. Això permetria donar continuïtat a la docència i probablement més facilitat d’organitzar-se a les famílies. En canvi, incomprensiblement, aquesta opció és parcialment proscrita pel Departament de manera explícita.

I ja que parlem de dies de festa, algú entén que n’hi hagi dos de pràcticament seguits (la Constitució i la Puríssima) que ens obliguen a fer una docència demencialment intermitent just abans de la setmana en què comencen les vacances de Nadal, ja prou dilatades, i exactament coincidents amb l’època dels exàmens del primer trimestre? I algú entén igualment que, en un context de canvis constants, aquesta situació hagi estat l’únic immutable des de 1978?

De fet, el calendari laboral, que és hereu directe de la tradició religiosa, és tot ell demencial, amb un rosari de festes entre el 6 de desembre i el 6 de gener que, quan el deuen contemplar determinats països europeus, se’n deuen fer creus. I no oblidem la Setmana Santa, que, a sobre, fluctua entre març i abril, cosa que dificulta cap previsió a llarg termini.

Naturalment, molts treballadors d’altres sectors opten per transformar, si poden, les festes de Nadal i Setmana Santa en ponts més o menys llargs segons les possibilitats de cadascú. L’ensenyament opta per un viaducte en tota regla i en diu obertament vacances, però a ningú se li escapa que, sobretot les de Setmana Santa imposen una interrupció que, segons on caigui, obliga a fer uns malabarismes d’allò més arriscats amb les dates i els programes de les diferents àrees perquè, a vegades, deixen un tercer trimestre tan curt que, pràcticament, obliga a tancar-lo poques setmanes després. Òbviament, aquest fenomen no és imputable al Departament d’Ensenyament, però, a parer meu, sí que seria desitjable que les autoritats estatals competents, l’Església i els sindicats arribessin a un acord en aquest sentit i posessin una mica de seny en aquest aspecte de la nostra ordenació laboral.

I els horaris? Què és això que les escoles puguin escollir l’horari dins d’una franja predeterminada? El Departament d’Ensenyament no sap què és el millor per a cada escola? No pot fixar ell mateix un horari que sigui unitari per a tots els centres o, si ho considera oportú, un horari diferent per a cada centre i estalviar-nos el viacrucis que representa batallar per si s’entra o se surt trenta minuts més d’hora o més tard?

Per què ha de col·locar els membres dels consells escolars en situació de barallar-se per mitja hora amunt o avall al matí o a la tarda, quan el que ajuda més una escola és que tots els sectors de la comunitat educativa facin pinya en benefici dels alumnes? Igual que les festes: si els docents hem de fer cinc dies de festa esparsos o en forma de setmana blanca al llarg de l’any, hauria de ser el Departament qui els fixés d’acord amb el calendari de festes de cada municipi, o bé que cedís als ajuntaments la potestat de fer-ho, però aquest constant haver de decidir sobre aspectes tan en boca de tothom com és ara el de les festes i els horaris dels mestres no aporta res a les escoles i, en canvi, contribueix a fer que se’n parli. I que se’n parli en termes que contribueixen a fer perdre encara més prestigi a la professió docent —si és que encara en queda—, gràcies al desconeixement que la societat té de la nostra professió i dels professionals que l’exercim, que sol produir deduccions sovint inexactes i, sobretot, unes generalitzacions d’allò més injustes.

El que succeeix és, simplement, que el poder polític s’estima més no prendre una opció clara en aquests aspectes tan controvertits i, en la mesura que pugui, estalviar-se la quota d’impopularitat que representa prendre una decisió que, sigui la que sigui, desagradarà a un sector o altre de la societat.

Finalment, per una qüestió pressupostària, ha caigut la sisena hora, que era una manera de compensar la baixa intensitat amb què es treballa, en general, a l’àrea mediterrània i, alhora, equiparar els horaris de l’escola pública amb els de la privada, per molt que tothom vulgui negar-ho. En opinió meva, la sisena hora era una opció que caldria recuperar, però, és clar, les retallades ja ho tenen això: que retallen; i ens hem de quedar amb un pam de nas.

I, en qualsevol cas, el que cal és una mica d’estabilitat. No podem estar cada any amb canvis d’aquesta envergadura perquè això dificulta enormement la previsió. I si no es pot planificar, la tasca docent trontolla. Abans de fer qualsevol nou canvi, doncs, val la pena que les nostres autoritats educatives se’l pensin una mica més i s’assegurin que tindrà una certa continuïtat.