ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Ja n’hi ha prou, caram...!

No fa gaire, els catalans vam rebre un nou sotrac per gentilesa de les autoritats que ens administren des de més enllà de l’Ebre. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigia el compliment dels drets que es van reconèixer a les tres famílies que van demanar per als seus fills rebre ensenyament en castellà.

La premsa, els partits (tret, naturalment, del PP i Ciutadans),el Govern i, fins i tot, el sector sindical van reaccionar amb declaracions a través de les quals prometien mantenir-se ferms en la defensa del model lingüístic educatiu que s’ha convingut a anomenar immersió i que tan excel·lents resultats ha donat a Catalunya fins al dia d’avui.

A l’hora de publicar aquest article, l’exigència del TSJC es troba en suspensió cautelar pel recurs que hi ha interposat la Generalitat. És possible que la sang no arribi al riu i és possible que sí, però el que és segur és que a cada bugada, hi perdem un llençol. I no és normal viure constantment amb aquest ai al cor. Quan no és l’Estatut, és la LEC i si no, el reglament de la llengua d’ús d’algun ajuntament o d’alguna universitat. Darrerament, l’aranès també ha estat qüestionat. Ara, la llengua de l’escola, que és el moll de l’os... El cas és que les nostres coses es veuen permanentment atropellades per unes autoritats tan mancades de sensibilitat i tan sorrudament castellanocèntriques que la veritat és que no sé què fem encara en aquest estat que, un cop rere l’altre, ens recorda tossudament que actua, ha actuat i actuarà sempre d’acord amb el convenciment irrenunciable que, de cultura de veritat, només n’hi ha una i que la nostra és ben bé de pa sucat amb oli.

El nostre model lingüístic a l’educació —no ho oblidem— ha donat uns resultats tan extraordinàriament positius en aquesta matèria que podem dir que li devem la pràctica universalització del coneixement del català entre la gent jove, que no és poca cosa. Tinguem per ben segur que cap altre model no hauria estat capaç d’obrar un fenomen com aquest. L’única manera d’aconseguir que tots els ciutadans de Catalunya coneguin la llengua pròpia d’aquesta terra i, si més no, siguin capaços d’entendre-la és fer-la necessària donant-hi un tractament de mitjà i no pas de finalitat, que és el que es fa a l’escola. El nostre idioma hi és imprescindible simplement perquè és el que serveix per a entendre’ns als centres educatius i tothom ho té clarament assumit d'una manera normal i gens traumàtica. En canvi, l’anglès, per exemple, amb un prestigi segurament molt més alt que no pas el català, no aconsegueix reeixir precisament perquè el venem als nostres alumnes com una finalitat i no pas com un mitjà.

Dir que la llengua catalana es pot aprendre a l’escola donant-hi el mateix tractament que qualsevol altra assignatura —és a dir, únicament com a objecte d’estudi— és directament mala fe i ganes de fer-la desaparèixer a mans del vigor, la potència i la força abassegadora de la castellana, amb una quantitat de parlants al món que fa feredat, una legalitat vigent absolutament asimètrica i parcial, un totpoderós estat instal·lat a casa nostra que sempre ens fa jugar en camp contrari i, sobretot, uns perniciosos prejudicis adquirits a base de xarop de bastó al llarg de molts anys i que donen com a resultat l’abandonament del català en presència d’un castellanoparlant en la immensa majoria dels casos.

La immersió ha fet possible que la nostra societat hagi arribat a uns percentatges de coneixement passiu del català de la població que no es donaven des de començaments del segle passat. Qualsevol altre sistema no ho hauria aconseguit. I, tot i això, en els nivells de coneixement actiu, encara som ben lluny de tenir xifres que s’acostin a la normalitat. És cert que una immensa majoria entén el català a Catalunya, però no és menys cert que encara hi ha una bona part de ciutadans que viuen al nostre país i no són capaços d’expressar-s’hi.

En canvi, tots els catalans, sense cap excepció, entenen i parlen el castellà. On és la dificultat? Quin és el problema de mirar de tendir que aquests catalans parlin i entenguin també el català? Manifestar-se contra el català com a llengua vehicular única a l’escola és manifestar-se contra la immersió lingüística, és ignorar aquesta terra, és intentar mantenir-se al marge de les seves característiques, és voler viure completament d’esquena a tot allò que és català, a moltes persones d’aquest país, als seus costums, a la seva manera de fer i d’expressar-se i a la seva manera de representar-se el món. És pretendre fer com si visquéssim a Segòvia o a Santander, fer com si els catalanoparlants no existíssim. I fer-ho —no ho oblidem— a base d’obligar-nos a aprendre per la força una llengua que és molt respectable, però que no és d’aquesta terra, sinó de la seva. I encara parlen d’imposicions...!

Quants professors hi ha que no respecten l’obligació que tenen —encara avui— de fer les classes i els actes acadèmics en català a les escoles i, sobretot, als instituts? Quants nens hi ha que s’expressen sistemàticament en castellà durant les classes de català? Me’n faig creus que siguem tan mesells que no responguem massivament amb tot de denúncies per aquests incompliments flagrants i no posem en un veritable compromís tots aquells que, al damunt de comportar-se sense cap respecte pels drets dels alumnes catalanoparlants encara se senten ferits i són capaços de reclamar per a ells amb una insolència insultant allò que ells no són capaços de reconèixer per als altres.