ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Canvis constants

Quan la Conselleria d’Ensenyament va donar a conèixer les que havien de ser les línies mestres del calendari escolar per al curs 2011-2012, que encetem aquest mes de setembre, tothom va acceptar que no hi havia res de nou i que la continuïtat era absoluta perquè,un cop més, es repetia la mateixa tònica dels darrers anys: modificar-ho tot de dalt a baix i impedir, així, que el sistema gaudeixi de l’estabilitat necessària.

Efectivament, els criteris per a elaborar el calendari escolar van canviant-se any sí i any també amb una alegria que sembla ignorar del tot que la canalla, els pares i els docents necessitem saber a què atenir-nos d’una vegada per totes, que ens cal poder refiar-nos d’unes quantes certeses on sigui possible ancorar les organitzacions personal,familiar iprofessional amb la seguretat que no seran esquinçades per la irrupció d’un nou canvi a l’escola, pres en moltes ocasions al caire dels interessos de tothom menys dels nens, subjectes passius que, a sobre, cada sector fa servir com a pretext per a dur l’aigua al seu molí.

Ja fa uns quants anys —bastants, diria jo— que em dedico a l’ensenyament i la veritat és que, d’ençà que vaig començar a exercir com a docent, allà cap a l'inici de la dècada dels setanta del segle passat, els canvis promoguts per les autoritats educatives han estat constants. No recordo cap època de la meva vida professional en què el sector hagi gaudit d’una estabilitat normativa suficient com per a poder fer previsions amb una certa projecció de futur amb la seguretat que els canvis no esgarriarien els plans a última hora.

Darrerament, però, les coses han pres un caire senzillament insostenible, perquè les modificacions, sovint innecessàries i sempre ineficaces perquè, al capdavall, no acaben d’arreglar res, són ja el pa de cada dia. Els docents ens hem acostumat a conviure-hi. I, incòmodament instal·lats en una definitiva provisionalitat, ja estem avesats a comptar amb la possibilitat que el darrer caprici de la darrera negociació del conseller de torn amb els sindicats o l’última gran idea d’un d’aquests que anomenen experts t’enviï al botavant una determinada planificació de les coses.

L’educació és una peça tan sensible de la societat que no resulta gaire assenyat pensar que tot es pot planificar d’un curs per l’altre o, a vegades, encara amb menys marge de temps. La nostra feina paeix molt malament els sotracs perquè els nens són matèria delicada. I, si a la inestabilitat i la vulnerabilitat que són inherents a les primeres etapes de la vida, afegim provisionalitat en el marc en què aquesta s’hagi de desenvolupar, la dificultat de la feina de l’educador es multiplica extraordinàriament.

Una certa dosi de rutina és imprescindible per a formar-se. Dóna referents i seguretat; i no és que hàgim de fer-ne una peça fonamental de l’educació, però el fet que hi hagi unes quantes coses que se sàpiguen immutables és absolutament indispensable per a fixar-hi models i valors. Si tot és efímer,tot esdevé qüestionable, banal, intranscendent. Ila volubilitat esdevé un valor. I, d’aquí a la irresponsabilitat, hi ha una curta distància.

D’ençà de la promulgació de la LODE, els canvis en el món educatiu han estat constants en aquestes dues dècades i mitja. I ara és el delcalendari, enriquit, per cert, amb la propina del canvi d’horari que representarà la supressió de la sisena hora a primària, però s’han fet provatures de tota mena en tots els àmbits. Primer va ser l’EGB i el BUP, la primera, inicialment dividida en dues etapes, però reestructurada després en tres cicles, cosa que va comportar l’extinció dels cursos de 7è i 8è a les escoles, l’ampliació per sota de la franja d’edat que acollien els instituts i haver de fer un nyap absolutament delirant durant molts anysals llibres d'escolaritat ja que aquests es van adaptar al sistema molt abans que el mateix sistema. Recordeu, els mestres d'una certa edat, aquell segell que havíem de posar-hi per a consignar-hi les qualificacions...? Un veritable desori. Posteriorment, l’educació primària i l’ESO, amb els informes en comptes de les notes de sempre. Més tard, els críptics PA i NM, que també es van haver d’eliminar per absolutament indigeribles. Després, a secundària, que si exàmens al setembre, sí; que si exàmens al setembre, no. Ara, sembla que sí, un altre cop. Darrerament, també, la cosa aquesta de les competències bàsiques, que a les escoles, ningú no acaba d’entendre del tot. I, a la secundària, quan encara no hem acabat de pair el famós eduCAT1x1, irromp amb estrèpit l'eduCAT2.0 i engega a dida la feina feta a molts instituts per a aprendre a funcionar amb el sistema implantat tot just ara fa un any. I, al damunt, a l’inici de l’estiu, vam saber que el Parlament havia rebutjat l’eliminació de la sisena hora a primària. Es modifica una modificació, fins i tot, abans que aquesta es materialitzi! Però és que, a més, la consellera obvia el mandat del Parlament! El caos total! Però què s’han cregut...?! I si només hagués estat això...! Però és que no. Per no carregar excessivament l’article, he omès esmentar tota una sèrie de modificacions que hi ha hagut al llarg dels darrers anys en tots els àmbits de l’educació, el burocràtic, el didàctic, el metodològic, el curricular i, fins i tot —diria, jo—, en la mateixa concepció teòrica del que és un nen. Però les modifcacions han existit i ens han fet ballar el cap més d'un cop. Unes modificacions, per cert, que no han fet més que escampar teoria i més teoria i fer servir els nens de conillets d’Índia. Quina serà la pròxima...?

I, al cap i a la fi, per a què...? Ja n’hi ha prou, si us plau! No dic pas que no s’hagi d’evolucionar perquè l’evolució és l’essència mateixa del progrés. Per això, cal buscar-la, perseguir-la. Però cal, sobretot, fer-ho amb seny. I fer-ho amb la prudència necessària. Sabent que cada nou canvi és difícil de pair. I, sobretot, fer-ho a recer dels interessos polítics, que molt em temo que són a l’arrel de tota aquesta erràtica disbauxa de canvis constants. Perquè és que, senyors i senyores, autoritats educatives que ens administreu, no sé si heu reparat en un detall, però és important que el tingueu ben present: ja sabeu que, a les escoles, també hi ha nens? I que el temps dels docents no es pot utilitzar únicament per a pensar com ens adaptem a l’enèsim nou canvi? No, senyors i senyores: als nens, se’ls ha d’atendre com mereixen. I això, us agradi o no, és clarament prioritari. I, per tant, passa per davant de totes les ànsies de protagonisme i de fer-se el modern que tingui cadascú.

Si és que, a més, el temut fracàs escolar, no el pot resoldre només el sistema...! És tota la societat que ha d’acompanyar el sistema; i aquest ha de ser una conseqüència lògica i natural de les característiques de la societat perquè si no, aquesta no l’acompanyarà. És així de senzill. No es poden aventurar invents agosarats. Si la societat confia en els seus docents i els acompanya, els protegeix i els dóna la confiança que necessiten, qualsevol sistema que no sigui un disbarat donarà bons resultats. Però per a això, cal que el sistema prengui cos, cal que els qui l’hem d’aplicar ens hi familiaritzem i que aprenguem a fer-lo eficaç. I el que ens cal és temps per a adaptar-nos-hi i fer-lo definitivament nostre. Només d’aquesta manera els docents podrem arribar a gaudir de l’estabilitat que ens ha de permetre adquirir la seguretat que avui no tenim i que necessitem per a guanyar-nos la confiança que la societat encara ens nega. Talment, un peix que es mossega la cua i que cal desentortolligar.

Ja sabem el nerviosisme que provoca en els responsables polítics el fet cert que l’educació no funciona com cal en aquest país i que aquesta febre de promoure canvis de manera compulsiva és la irracional conseqüència d’aquest neguit. Però, segurament, aquesta mateixa inestabilitat és també una de les raons per les quals l’educació no funciona. Per tant, conteniu-vos, si us plau. Preneu til·la i deixeu-nos treballar tranquils i sense sobresalts! Els nens ho necessiten. I els docents, també. Per a poder donar el millor de nosaltres mateixos. Si, al final, els nens aprenen, fins i tot, malgrat els mestres...! Si dos i dos sempre faran quatre...! Si les taules de multiplicar s’hauran d’aprendre de memòria igualment...! Si els nens continuaran havent d’adquirir uns hàbits i uns valors que, cada cop, ens costa més que adquireixin...! I només si algú descobreix i comprova de manera empírica que, de veritat, hi ha un sistema pel qual es poden aprendre les taules sense memoritzar-les o que dos i dos podrien fer cinc, només aleshores, promoveu el canvi necessari. Però tal com estan les coses avui, voleu dir que no som massa recargolats volent inventar, a cada pas, una nova fórmula que figura que ha de ser la definitiva, però que després resulta tan fugaç per ineficaç com l’anterior, i l’anterior, i l’anterior, i l’anterior...? Voleu dir que les coses no són molt més senzilles i que no cal fer-nos ballar tant el cap i perdre tant de temps, tantes energies i tants recursos inventant cada any la sopa d’all i venent-la com si fos la fórmula de la felicitat...?