M'obres la porta?

Amb V de vint-i-cinc

La V està de moda com poques lletres del nostre abecedari. Tota sola ha mobilitzat milers de persones i ha estat reina indiscutible de tertúlies i debats. No li deu agradar massa a la B, que després de molts anys disputant-se protagonisme i d’ocupar portades de milers i milers d’exercicis d’ortografia, ara la V se li avança i la deixa en clar desavantatge. Però jo avui la necessito per una raó menys transcendent, la necessito pel títol d’aquest article i ja us demano perdó per la falta d’originalitat , perquè molts d’altres abans que jo, ja ho han fet, però em ve que ni pintada.

Aquest setembre fa just vint-i-cinc anys que vaig començar el meu periple professional. Fa vint-i-cinc anys que faig de professora de tot allò que cap dins les socials , a secundària. Una xifra que ha fet impacte en mi perquè me n’he adonat que això és un quart de segle, que aviat es diu, i a més, ja no és possible tornar a fer-ne vint-i-cinc més en aquesta professió (ni en cap altre) a menys que l’edat de jubilació s’allargui fins als setanta tres anys.

I no és de mi que us vull parlar , encara que em sigui inevitable fer la reflexió des de la meva experiència. Fa vint-i-cinc anys treballar a secundària volia dir treballar al BUP , FP i COU. Els nois i noies hi arribaven als catorze anys, una vegada s’havia fet vuitè de bàsica. Si s’havia aprovat aquest curs, s’obtenia el graduat escolar i si no era el cas, es podia anar a treballar o s’entrava a fer el primer grau de Formació Professional. A BUP, hi anaven tots els que obtenien el graduat perquè socialment era el més entès i el camí més curt per arribar a la Universitat. L’opció de deixar l’escolaritat era aleshores possible i els alumnes més refractaris al sistema solien abandonar aquí el seu aprenentatge per no tornar-hi a entrar pràcticament mai més. Eren temps de poques oportunitats per a ells, però per a aprenents de feines no qualificades i mal pagades sempre hi havia un foradet en tallers i fàbriques.

L’any 1989, fa just vint-i-cinc anys el món vivia les darreres fuetades de la guerra freda i el bloc comunista va caure amb tanta rapidesa que els seus habitants no van tenir temps ni de recollir-ne les restes . En un obrir i tancar d’ulls es van trobar en una esfera nova dins la qual van aprendre a viure a marxes forçades. D’aquell moment en podem explicar moltes de les situacions actuals: en caure el gegant comunista, el capitalisme més salvatge es va anar traient la màscara: Atur, corrupció o desigualtat són alguns dels termes fills d’aquells canvis i formen part de la nostra quotidianitat. D’això ara en sabem molt, però no aleshores. Nosaltres vivíem en la Catalunya pre olímpica, eufòrica i crítica alhora i sortida d’una transició recent. Estàvem convençuts que la història avançava en la conquesta de noves cotes de llibertat i aquest esperit es vivia a les aules.

Els nois i noies d’aquells moments encara se sentien atrets per les idees i pel debat. A casa, la política era vista amb certa por, però amb molta esperança, qui ens ho havia de dir... Moments com la tornada de Tarradellas i el seu “ja sóc aquí” , el retorn de la Generalitat o l’entrada a Europa fent-nos sentir a l’alçada d’aquells pobles sempre més democràtics i més lliures que nosaltres, eren exemples ben recents que donaven per a tertúlies en dinars familiars . En termes d’autoestima començàvem a treure el cap . Tot feia olor d’aire nou i fresc. Segurament ja començo a idealitzar aquells temps, de tot plegat ja fa dies, però estàvem clarament en el costat oposat de la roda del que ens trobem ara mateix. No eren les marques de roba ni la tecnologia més avançada el que regulava el valor que els nois i noies es donaven entre ells. Les relacions humanes vivien les mateixes passions que ara: les més nobles i les més baixes, però els punts de partida eren més simples, més senzills, menys polièdrics que ara.

A l’aula les noves tecnologies ni s’oloraven i tot allò d’innovador era sobretot una actitud d’obertura per treballar diferent amb les eines de sempre: paper, bolígraf, cartolina, tisores, retalls de diari . Els materials d’aleshores ocupaven espai , els vèiem, els tocàvem i els estripàvem si convenia. Avui hem virtualitzat molts dels nostres coneixements i hem canviat suports i eines però no tinc clar que hàgim innovat per adaptar l’educació a les necessitats dels nostres temps. L’aprendre de fa vint-i-cinc anys tenia un sentit molt lineal, més pla, més simple si se’m permet. La manera com s’aprenia tenia una correlació més estreta a la manera com es vivia.

Avui els entorns d’aprenentatge s’han multiplicat, la tecnologia s’ha sofisticat, els reptes tecnològics ens demanen posicionament: sí o no mòbils a l’aula, com i quan etc. La linealitat ha desaparegut del nostre món educatiu i de la nostra vida , han canviat els rols d’on emanaven l’autoritat i el poder i els avenços neurocientífics ens avisen que el com aprenem té més a veure amb l’emoció i la interacció social que no pas amb la simple transmissió neutra dels coneixements. Però no acabem de trobar com fer-ho. Estem provant a pas lent, agafats a certes seguretats que acaben essent falses . Mentrestant milers de nois i noies es posen els cascs i passen un whatsapp al seu company: kdm aksta nt? Aksta tia ralla...

I nosaltres despistats, encara no tenim clar què quan i com han d’aprendre els nois i noies que estan estudiant vint-i cinc anys després d’aquell setembre de 1989.