M'obres la porta?

Mòbils.sí, mòbils.no

Zoom

El passat dia 23 de setembre la Fundació Jaume Bofill dins el Seminari de Perspectives Internacionals d’Educació , va dedicar una Jornada a l’Aprenentatge mòbil. S’entén com a tal, aquell que comporta l’ús de recursos tecnològics mòbils i que per la seva condició, modifica sí o sí , l’estructura clàssica a l’accés i aprenentatge dels coneixements. Com a punt de partida per a la reflexió, es va presentar la proposta Mobile Learning de la UNESCO que traça unes polítiques sobre aquest aprenentatge i volen ser el marc de referència per als països membres. David Atchoarena, Director de la Divisió de Desenvolupament del Professorat i Educació Superior a la UNESCO, va ser qui va exposar-lo. Mercè Gisbert, coordinadora del Fòrum Internacional d’Educació i tecnologia del Departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili, va introduir-nos a l’aprenentatge mòbil en el context català.

Fins ara , i tal com diu Jordi Vivancos,responsable de l’Àrea deTecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement de la Generalitat , teníem un model de transmissió de coneixements que partia de la idea que la informació era un bé escàs. Els coneixements que els estudiants havien de rebre i aprendre eren a les mans d’un professorat especialitzat en determinades àrees i durant anys, el seu rol ha consistit en ser el transmissor del seu saber. Però els nous ginys ens acosten la informació a un clic de distància. La seva implantació avança imparable i a ritme vertiginós. Aquest fet fa imprescindible que la comunitat educativa pugui repensar les formes de relació i treball a l’aula per tal que aquestes s’adeqüin al moment present i sobretot que en fer-ho, es millori la manera d’aprendre i els resultats educatius.

Paradoxalment, fins ara hem esmerçat més temps pensant en com prohibir l’ús de mòbils que no pas en com integrar-los en l’aprenentatge dels nostres alumnes. La realitat ens mostra que vivim en un país en el que la seva penetració és molt elevada. A Espanya, un estudi fet entre nois i noies d’onze a catorze anys diu que un 66% d’ells tenen mòbil, l’índex més alt de tot Europa i que l’inici d’edat d’accés als dispositius comença entre els dos i tres anys. Dades , que portes endins d’un centre educatiu es tradueixen en una mala convivència amb aquests aparells perquè no li hem donat un format educatiu. Ser-hi, hi són, i marquen la dinàmica relacional dels nostres joves. Entre ells, el seu ús sense models i referents, ha generat noves possibilitats de saltar-se límits: xuletes en forma de whatsapp, piulades i jocs on line en hores de classe i en la seva pitjor versió , violència, sexting, pèrdua de privacitat o bullyng entre els més coneguts.

També ens han obert nous interrogants. No són menors els problemes que es deriven de l’ús de les pantalles durant moltes hores i la seva capacitat addictiva. De tot plegat, la víctima propiciatòria n’ha estat l’atenció dels estudiants. Molts d’ells es mouen en la multitasca contínua, el canvi constant de pantalles i de temes que no ha contribuït gens a fer-los més bons aprenents. Com que aquests comportaments ens preocupen i ens espanten, hem tendit a eliminar l’aparell mòbil declarant-lo culpable d’aquests mals. Mort el gos, morta la ràbia: Si s’enxampa un mòbil es confisca (proveu de prendre un mòbil a un adolescent i comprovareu com ja és un apèndix més del seu braç!) i sinó, segueix utilitzant-se en aquest format clandestí.

Però aquests reptes , sense resoldre’ls de manera eficaç i optant per a la prohibició està fent que perdem un aliat ple de possibilitats didàctiques, però encara més, està provocant l’existència del que anomenem orfes digitals. La majoria de nois i noies han creat la seva relació amb el mòbil seguint el model dels amics o inventant-se-la. De fet, no n’han tingut cap altre de model. Així com s’ensenyen les regles ortogràfiques per a fer un bon ús de la llengua, ningú els ha explicat les bones regles per a l’ús del mòbil. El mateix estudi que abans citava, explica que el 27% dels joves no apaga mai el mòbil, un 71% els preocupa la seva seguretat, però els hem d’explicar tant com calgui què és la identitat digital, com n’han de tenir cura i tal com diu Mercè Gibert treballar la consciència que en aquest món som en un aparador global.

Eduard Vallory , president del Centre Unesco de Catalunya, entén que la introducció dels dispositius mòbils ha d’anar lligat a la transformació de l’escola. Els dispositius mòbils són eines que per sí mateixes modifiquen tot el context de l’aprenentatge. Per tant, la pregunta clau és quin tipus d’escola volem ser, perquè si volem seguir essent l’escola de fa quinze anys , la prohibició dels aparells mòbils és coherent , però sí optem per la transformació, els hem d’integrar com un mitjà que ens dóna possibilitats de personalitzar l’educació, millorar l’accés al coneixement, crear nous coneixements compartits en xarxa i en últim terme, millorar la qualitat de l’educació.

No tenim davant doncs, una qüestió de mòbils pròpiament dita , sinó més aviat una qüestió de model i canvi educatiu. Per Miquel Àngel Prats, Director dels estudis de Grau d'Educació Infantil - FPCEE Blanquerna, reeixir en la gestió del canvi vol dir sortir de la zona de comoditat i involucrar com a mínim a quatre agents en aquest procés: d’una banda els professors, l’esperit dels quals ha de deixar enrere la tecnofòbia i als qui es demana que es formin de manera permanent . D’altra banda hi ha els equips directius que són els qui marquen la ruta cap a la innovació i en gestionen els temps i l’abast. També els pares, que n’han de formar part activa de manera coordinada amb el centre. I en darrer terme, donada la naturalesa del canvi, s’hi han de sumar els alumnes com a persones que ja veuen i entenen el món des de la seva condició de nadius digitals. Quatre agents, quatre vèrtexs clau d’una transformació metodològica i competencial sense precedents.

L’èxit doncs de la introducció d’aquests aparells dependrà molt de la capacitat que tinguem d’afrontar els canvis que això comporta i dels quals al final esperem trobar-ne uns beneficis. En paraules de David Atchoarena els veuríem en la millora de l’aprenentatge personalitzat, en la millora de l’avaluació per aportar un feedback immediat positiu pels nostres alumnes, en la major possibilitat de relacionar l’aprenentatge dins i fora de l’aula per aquells alumnes que veuen l’aula com un espai artificial i finalment també acostar escenaris exteriors dins l’aula que pot contribuir a millorar la motivació i gaudir de l’aprenentatge. En aquest sentit és especialment rellevant les possibilitats que obre als alumnes amb alguna discapacitat.

Per tot això i per estar a l’alçada dels nous temps, val la pena esmerçar els nostres esforços en crear una nova cultura i una nova educació tecnològica que serveixi de marc referencial en el que tots ens hi puguem sentir segurs i alhora serveixi per a la seva finalitat última: un millor aprenentatge per als homes i dones del futur.