M'obres la porta?

BREUS RELATS D'ESTIU. Després de perdre'l

IMG_3649 Zoom

IMG_3649

En aquest parèntesi estival, llegir i escriure sobre allò que durant l’any no ens ha estat possible de fer, es converteix en una de les millors maneres de renovar-se internament, de fer pòsit nou per omplir el rebost intel.lectual i anímic amb el que farem front al nou curs. En aquest parèntesi estival m’agrada especialment endinsar-me per móns aliens i diversos que en res s’assemblen als que m’apropo durant l’hivern , més dedicats a tot l’àmbit professional.

També m’agrada deixar córrer el teclat de l’ordinador cap a altres experiències viscudes o imaginades però allunyades de la reflexió educativa a la que normalment destino la meva activitat d’escriure.

És en aquesta dinàmica que enceto aquests relats breus, fets de moments i persones que amb la seva presència puntual o no en el temps , m’han fet créixer com a persona.

DESPRÉS DE PERDRE'L

No ens coneixem massa amb l’Adela , de fet ens diem hola i adéu en creuar-nos pel carrer. Tenim en comú una vella amistat que ara viu lluny de la ciutat. Fa poc temps va perdre el marit, un càncer fulminant se’l va endur a la meitat de la cinquantena. Els mateixos anys que ella, que fins a l’aparició de la malaltia havia viscut feliç i enamorada al seu costat i amb molts plans per fer plegats quan arribés l’hora de la jubilació.

No l’havia vist més des d’aquesta mort tan abrupte, tan a deshora, tan difícil de comprendre i que li havia pres la vida de la seva parella. Un matí xafogós de juliol ens vam creuar. Jo anava amb les meves càbales, queixant-me internament d’una calor que m’ha deixat fora de combat més d’un dia i l’Adela em va aturar amb un somriure amable, què tal Teresa, com estàs?. El seu rostre reflectia el terratrèmol emocional viscut. El dol deixa petjada ben endins de l’ànima. Però sota d’aquesta petjada dolorosa, l’Adela ha sabut trobat dins seu la serenitat que arriba de l’acceptació i l’esperança. Em va commoure profundament trobar-me-la i saber que amb l’arribada d’aquesta soledat no buscada ha après a caminar de nou rodejada de persones que l’acompanyen. Viu amb el cor obert , estimant cada alè del dia i recordant que aquesta etapa orfe d’ell la fa mirar la vida connectada a l’amor viscut i alhora al futur.

A mi em va fer sentir petita, estava malhumorada fins aquell moment en el que me la vaig trobar.

La vaig admirar i la segueixo admirant ara, que des de la tristesa ha après a volar.