I altres animals

Toni Llobet

Visca la Heidi!

Zoom

Ma mare, reina del FTM (Fes-t’ho Tu Mateix) i del reciclatge, ens va obsequiar l’altre dia amb un vestit de la Heidi que ella mateixa havia fet per ma germana trenta anys enrera. Sembla que, tal i com passa amb el cortinglès, “ja és Carnestoltes a ca ma mare”, i ens ha endinyat la disfressa per la nena sense haver-la demanada.

El vestit és una monada, res a dir. Però hi ha el petit problema que la nostra filla no en té ni idea, de qui és la tal Heidi. Conseqüència: per fer-la conscient de la vàlua del regal de la seva àvia, la vam haver d’adoctrinar amb una bona dosi de Heidi, via Youtube, és clar. O sigui que ja ens teniu a tota la família, després de sopar diumenge, passejant feliços pels Alps entre cabretes i abuelitos, amorrats a l’ordinador. Els nens en van quedar enamorats.

Primera constatació, totalment colateral però que no vull deixar de fer: com que a casa som, de moment, bilingües (catalano-italians, i que no pateixi el Suprem que el castellà l’estem aprenent amb rapidesa), vam mirar-nos la Heidi en versió italiana. Quina millora!!! Enlloc d’aquella veu tan figaflor de la Heidi castellanoparlante, la Heidi italiana té una veu de criatura espavilada i entremeliada, que transmet tot un altre missatge subliminal: nena desperta i entusiasta enlloc de nena fifi i ensucrada.

Segona constatació, i principal: visca la Heidi! A casa no tenim màquina expenedora d’opi audiovisual (altrament coneguda com a “tele”), i amb dosis controlades via Youtube- en píldoles de deu minuts en deu minuts-, anem passant. Però tot i això sabem de l’existència d’un tal Bobesponja, que diuen que és lleig, maleducat i irreverent, o d’una mena d’aberració dels valors bàsics que respon al nom de Patito feo. I jo mateix he anat percebent com, en les darreres dècades, els ídols infantils de pantalla anaven esdevenint més i més impertinents, insolents, bel·ligerants i antiestètics. N’hi havia un que tenia per eslògan “culet, culet!”, no?

La Heidi, mentrestant, imperturbable, segueix respectant la gent gran, emocionant-se amb la primera flor després de la fosa de les neus, gaudint de l’amistat en estat pur, al·lucinant amb una simple figureta de fusta que li ha esculpit son avi, guanyant-se la complicitat dels animalons salvatges tot donant-los menjar a l’hivern o patint per uns caçadors perduts a la neu... Digueu-ne cursilada; jo en dic civilitat.

M’estalvio la reflexió sobre qui som, d’on venim i cap a on anem, perquè ja us la podeu imaginar.

Però sí que voldria fer un clam perquè tots plegats ens resistim a que sigui Disney Channel o el que fan a la tele per se –amb criteris comercials-, qui decideixi què oferim als nostres fills com a lleure televisiu, i per tant, com a valors i referents. I no compro la tesi dels que defensen una suposada saviesa audiovisual innata dels nens petis per escollir lliurement, autogestionar-se i “saber el que és bo”: si fos així endraparien llaminadures –i mocs- tot el dia, menjarien amb els dits i no anirien a l’escola (segur que hi ha qui si no els deixa fer això últim, és perquè així se'ls treu de sobre de gratis).

La llei de mercat podrà amb les nostres pensions i amb les nostres caixes, potser, però no amb els nostres fills. Visca la Heidi i les cabretes dels Alps!