I altres animals

Toni Llobet

Pedring

Ahir, dia de pont –que no de “puenting”-, un dia núvol de desembre en un indret sense superlatius lúdics especials i amb invasió de nebots, vam fer pedring.

2aixecant pedres Zoom

2aixecant pedres

Així com les tensions inherents al fet de viure no prenen cos i rang noble de patologia fins que no els donem acrònim o nom amb el sufix anglosaxó ing (des del SAP fins al bullying), les activitats lúdiques en el medi natural esdevenen sobtadament més “in” quan pateixen el mateix procés: el ja esmentat puenting –allò de saltar d’un pont lligat a un elàstic, certament més excitant que un dia de Puríssim pont sense planning-, el rafting, el trecking, el kite-surfing i no sé quants dallonsesing més que ara no em vénen al cap.

A mig matí vam agafar la tropa de fills i nebots –n’hi havia una de malalta i eren sis, d’entre any i mig i set anys-, i vam anar xino xano a fer pedring pels olivars propers a ca l’àvia. Qui diu olivars, podria dir qualsevol altre ambient: pinedes, rouredes, alzinars, ametllerars, horts o campi-qui-puguis periurbans de tota mena. Potser els únics ambients del país no aptes per al pedring són els camps de golf i els Carrefurs, però parteixo de la base que al seguidor mig del Criatures no se li acudiria buscar altres animals en aquests hàbitats tan fantàstics un dilluns de pont. Un cas apart seria el d’aquells que hagueu escollit passar aquests dies fent cua damunt uns esquís: aixecar pedres es fa difícil quan estan cobertes de neu, i a més, feliçment, segons quina pedrota aixequessis en aquesta època al nostre Pirineu, igual et sortiria un ós hivernant (això sí que seria un cop de sort!!!).

1cotxe Zoom

1cotxe

3escolopendra Zoom

3escolopendra

El cas és que no va costar gaire tenir la mainada ocupada. Primer vam tenir la gran fortuna de trobar una d’aquelles preciositats que guarneixen no pocs dels nostres espais rurals: un cotxe abandonat. La veritat és que el temps li havia donat al Citroën Ami6 un look gairebé interessant que no va passar inadvertit als nens. Tot s'ha de dir: sota un pneumàtic proper vam trobar un porquet de Sant Antoni, un opilió –una aranya d’aquelles de potes llarguíssimes i fines- i un caragol. Tres en un. Un parell de pedres més enllà ja va aparèixer una aranya interessant i una primera escolopendra. Les escolopendres són aquells centpeus articulats, de color caramel, que assoleixen un pam de llargària i que tenen una picada molt dolorosa i igualment verinosa. Les que vam trobar nosaltres eren de la mida d’un llumí, però prevenint els nens de la seva perillositat vam aconseguir (sense pretendre-ho) donar-los un plus d’interès per la bèstia, i és clar, qualsevol se’n surt d’impedir que el cosí més gran exhibeixi la seva escolopendra a l’extrem d’una canya, com un domador de cobres mortals.

6ratolinet Zoom

6ratolinet

Més caragols, escarabats, més porquets de sant Antoni, un formiguer, tisoretes, més escolopendres, un milpeus... Cal dir que aquesta no és la millor època de l’any per fer pedring, molts animalons estan ja més amagats, i sota les pedres no hi ha gran cosa, la veritat. Així que no vam trigar gaire a jugar a cuit i amagar. D’aquella manera, amb nens de tres anys que compten fins a vint sense tancar els ulls i passant del dotze al disset... Però el cas és que un de nosaltres es va amagar vora una paret seca, ben arran, i allà, en un forat entre dues pedres (per tant, compta com a pedring), va descobrir un ratolinet de bosc que l’observava a un pam, literalment acollonit, suposo. No sé com, el gran dels nebots el va atrapar, i després de la sessió fotogràfica, quan el vam deixar anar ja us podeu imaginar la gresca perseguint el ratolinet entre oliveres... (per cert, del ratolí de casa no en sabem res, però aquest ja és tot un altre tema).

Amb algun plor pel mig –algú se’n surt, de gestionar sis nebots sense que n’hi hagi?- se’ns va fer l’hora de dinar. I vam tornar sota sostre, on vam retrobar l’escalfor de casa i les llenties que l’àvia havia deixat ja a punt per calentar, i cap a taula.

De ben segur que la nostra expedició pedrincològica devia produïr més d’un trauma en les bestioles que vam deixar sense escalfor ni sostre momentàniament. Evidentment totes les pedres les vam tornar curosament allà on eren, però no és descartable que algun dels animalons que hi havia sota quedés suaument sepultat amb l’operació. Està clar que el pedring no es pot fer de forma sistemàtica i indiscriminada a tort i a dret, i de fet no pocs llibres de natura i manuals d’instruccions dels espais naturals protegits us diran de no aixecar pedres. Però el pedring, fet amb cura i amb mesura, diria jo, amb amor, és una molt bona manera de passar una bona estona d’un dia qualsevol sense fer massa mal a ningú –i sense fer-se’n gaire, tampoc-. I de passada, de despertar la gana, sigui la de menjar llenties, sigui la de descobrir què hi ha sota les pedres del món i de la vida...