I altres animals

Toni Llobet

Febre immobiliària, gamarussos i lots de Nadal

Zoom

Vet aquí el fruit d'un diumenge inmobilitzats per la febre de dos fills, i d'uns quants caps de setmana acumulats de fred siberià que tampoc no convidava precisament a sortir de picnic. He anat recopilant els embalatges de pernils i caves de cunyats i amics (llarga vida als lots de Nadal!), i tots els taulons i llistons a l'abast, i he aprofitat el confinament obligat per desenfundar el taladre i convertir tota aquesta fusta en habitatges per a ocells. Les caixes de vi esdevenen llars a mida per a xots i puputs, mentre que la caixa del pernil -llàstima! només una...- sembla tenir vocació de niu de mussol, per poc que la tunegis una mica.

Caixes niu per tota mena d'ocellam local, més o menys mancat de cavitats tranquil·les i segures on niar. Mussols, gamarussos, òlibes, xots, puputs i molts més ocells amics que en aquest paisatge nostre d'avui dia malden per trobar forats i escletxes per fer-s'hi la casa. I és que ara les vores de camp arbrades i els troncs vells i foradats semblen fer nosa i són tot sovint eliminats, la barraca de totxana i uralita ha substituït la cabana de paret seca, i la nau de formigó ha pres el rol del vell paller de pedra i fusta, ara reconvertit en impecable turisme rural sense una fisura. En resum: que falten forats. I els costa trobar habitatge, a tots aquests ocells, i això que són molt beneficiosos per a l'agricultura, de tants ratolinots, talpons i llagostes com mengen.

Però aparquem els animals i tornem al taller i a la família. Mentre avança el meu petit boom immobiliari, la mainada –els nostres, però també cosins i amics diversos-,"ajuden" en el que poden. És a dir: em roben el que havien de ser les parets d'una caixa-niu per mallerengues, em demanen que els clavi o els serri pedaços de fusta en posicions i formes impossibles, proven de clavar un vis a cops de martell, fan pilonets de serradures i les tornen a escampar ("-neva!")... I sobretot es disputen -ben amicalment, tot s'ha de dir-, el botí més preuat de tots: les peces molt aproximadament circulars fruit de l'orifici d'entrada a la caixa niu, que serro a pols, tan rodó com puc, que no és gaire. En fan volants, timons i globus aerostàtics. I rodes, sobretot. La imaginació al poder! Qui sap si la roda la va inventar un fill mentre son pare feia caixes-niu...

El balanç de tot plegat: prop d'una dotzena d'habitatges per a ocells. Una febre immobiliària, aquesta meva, que confio que sigui més profitosa -menys lucrativa, segur-, que la de l'Espanyavabién, i que tingui més sortida. Ara em faltarà només trobar el temps de col·locar tot l'stock (dalt d'arbres, coberts i teulats), perquè no em servirà de res deixar-lo tancat a casa. I la primavera està a tocar.

Tan de bo pugui fer un post ben aviat amb una colla de fotos de les caixes ja instal·lades, i amb algun llogater a dins i tot!