Canvia el xip

Jordi Sasot i Cristian Toribio

Nens mentiders

mentides_infantils_psicoleg_barcelona Zoom

mentides_infantils_psicoleg_barcelona

Qui va dir que els nens no diuen mentides?

La mentida a la infància i les seves senyals d'alerta

La mentida és l'acció voluntària, és a dir intencionada, d'ocultar la veritat. Però en quin moment podem afirmar que els nens i nenes ens estan ocultant intencionadament la veritat? Per a poder donar resposta a aquesta pregunta haurem de valorar la capacitat de l'infant per a poder distingir la veritat de la mentida, la ficció de la realitat.

En aquest sentit, no és fins a aproximadament els 6-7 anys que els nens i nenes aprenen a distingir què forma part dels seus jocs i fantasies del que forma part de la realitat, tot i que, en la franja dels 3 als 7 anys els especialistes discrepem pel fet que, si bé és cert que els infants expliquen fets que no són certs, no està clar que hi hagi una voluntat expressa d'ocultar la veritat, és a dir, no està del tot clar que hi hagi intencionalitat en la manera de fer servir la fantasia.

El que està clar és que els nens (almenys a partir dels 6 anys) sí que diuen mentides, i això és una acció que manifesta la capacitat de l'infant de posar-se en la ment de l'altre, comunicar tenint en compte què és el que sap l'altre, el que en l'àmbit de la ciència de la salut mental s'anomena Teoria de la Ment (que generalment s'adquireix entorn els 4-5 anys). Per altra banda, podria mostrar-nos també la capacitat de preveure les conseqüències d'una acció o simplement manifestar que ha adquirit la capacitat de distingir fantasia i realitat, tots ells són aprenentatges indispensables per a la vida en societat.

Però en quins moments sí que ens hauríem de preocupar per les mentides dels nens?

Primerament hauríem de valorar la recurrència d'aquestes mentides, són habituals? S'han convertit en un estil de comunicar-se amb els altres? La segona qüestió a valorar és si estem davant d'accions puntuals emmarcades en un context on el nen espera aconseguir uns beneficis esporàdics i que no impliquen un perjudici greu a tercers, o al contrari. El tercer factor clau és valorar si les mentides formen part del context de joc i fantasia d'un nen que per la seva edat evolutiva encara no ha desenvolupat la capacitat per a distingir la veritat de la mentida.

Per tant: recurrència, gravetat de les conseqüències i desenvolupament maduratiu. Les respostes a aquestes preguntes ens donaran la clau per a poder distingir el que és un senyal d'alerta del que és una conducta normal i adaptativa.

Dr. Jordi Sasot LlevadotPsiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio AmaroPsicòleg Clínic InfantoJuvenil

www.centreguia.cat