TRINITAT GILBERT

L’optimisme em va fer guanyar

Les criatures no neixen optimistes, sinó que aprenen a ser-ho. És una actitud vital molt important, especialment en el cas dels adolescents, per encarar els reptes diaris

L’optimisme em va fer guanyar Zoom

La Nora Gummà (15 anys i a qui veiem a la foto) assegura que el reforç positiu i l’optimisme que li van inculcar pares i entrenadors li van permetre superar amb èxit el campionat de Catalunya per equips de tenis. “Quan vaig començar era la que menys punts tenia i volia deixar-ho tot”, recorda la Nora, al costat dels pares i el germà. Però les paraules que li van dir li van fer entendre que podia mirar-s’ho d’una altra manera. “Vaig començar a entrenar-me més, i tot va canviar”.

Què va passar? Doncs que “el pensament genera emoció, i en funció de l’emoció s’actua d’una manera o d’una altra”, explica Mercè Conangla, psicòloga, escriptora, cocreadora del concepte ecologia emocional i presidenta de Fundació Àmbit Ecologia Emocional. De manera que si tenim un pensament negatiu, com ara “No faig res” o “No serveixo per a res”, les emocions que es desencadenen són la por, la frustració, la impotència, la tristesa. I de l’emoció generada, l’acció que se’n derivarà és que no val la pena intentar fer res. “I llavors per haver-ho pensat i haver generat aquestes emocions em torno una persona passiva”, continua explicant Conangla.

Per això és tan important educar els fills i també els alumnes (en el cas dels mestres) amb optimisme. “Malgrat les situacions difícils hem de ser capaços de dir-nos que podem buscar maneres de tirar endavant i, si cal, demanar ajuda”.

LA LLUITA PORTA IL·LUSIÓ

Si el nostre pensament és capaç de dir que lluitarem, l’emoció generada no serà desànim, sinó il·lusió, força de voluntat, valentia per buscar solucions. I amb aquesta energia serem capaços de tornar-nos a aixecar, de lluitar i d’aconseguir més fites que una altra persona amb pensaments negatius.

Conangla insisteix que l’actitud descrita s’educa. “No hi naixem, amb optimisme, perquè les criatures es connecten amb el negativisme d’entrada”. Per tant, és amb l’educació que entenem que a la vida hi ha zones fosques (o dolentes) i clares (bones), i nosaltres hem de buscar les bones. “No els podem amagar que hi ha gent que vol fer mal, però també els hem de remarcar que hi ha persones que lluiten, que són compassives, que col·laboren en el que faci falta i, per tant, hi ha esperança per anar a millor”, diu Conangla.

Per la seva banda, la psicòloga Meritxell Almirall remarca que el reforç positiu que els pares i educadors poden fer als fills pot tenir diverses variants. “Hi ha un reforç que és el condicional a una acció concreta. Per exemple: «Si et fas el llit cada dia, podràs mirar els dibuixos». Però també hi ha el reforç positiu incondicional, que passa de manera més espontània, quan per exemple un nen d’un any està començant a caminar i fem el comentari «Vinga, que tu pots!»”

Per educar en l’optimisme, el segon reforç descrit per Almirall, l’incondicional, “hauria de ser sempre present en el dia a dia de les famílies”. “Frases com «Estic segura que ho podràs aconseguir», «Confio en tu», «Estem molt orgullosos de tu» o «Creiem en tu» van construint a poc a poc part del component d’autoestima de les criatures”, explica. Per contra, “si perceben un tarannà negatiu -«És que sempre et portes malament», «Mai em fas cas», «Em fas enfadar»...- l’autopercepció es veu afectada i això comportarà carències emocionals”, diu Almirall. Així doncs, “cal que les criatures rebin inputs positius constantment, i que vegin sobretot que creiem en les seves capacitats i fortaleses”.

ELS PARES COM A MODEL

La psicòloga també remarca el model que els pares ofereixen com a persones, més enllà de les paraules que els diguin. “Si jo constantment estic dient a casa «No puc», «Millor que ho faci el papa que jo no en sé», «No en sóc capaç»..., estic creant un precedent, també. Els nostres fills han de veure’ns intentar les coses, esforçar-nos, i si cal després demanar ajuda, però no veure una actitud derrotista d’entrada”.

Per acabar, Jordi Amenós, autor del llibre On és la lluna?, afirma que tant per a adolescents com per a infants el que ajuda és “un optimisme que no es basi en l’eufòria”. Han de saber que “Tot és possible”, i també que “Tot se’n pot anar en orris en un instant”. Amb tot, la mitologia de diverses tradicions sempre mostra que tot i l’adversitat el protagonista pot obrir camins que no sabia que existien. Pot descobrir nous mons, pot tenir noves idees, i això el fa arribar a bon port.

Amenós, que és creador del programa per a organitzacions i equips Team Stories, sosté que als adolescents, i també als nens petits, se’ls ha d’animar a crear i a expressar-se. “Si no se senten dignes de crear, ells mateixos eliminaran les idees, pensaran que no són vàlides. I aleshores passa el que no hauria de passar: una bona idea pot quedar en un calaix només perquè algú va pensar que no era adequat tenir idees”. I per arribar a la creació, per sentir-se amb la seguretat de poder fer i dir, els adolescents i els nens petits s’han de sentir vistos, dignes de ser qui són, amb les seves llums i les seves ombres.