Alguna vegada he comentat que els pares hem d'estimar els fills de manera incondicional, és a dir, que el nostre amor no ha de dependre de què fan o de si ens agrada el que fan. Però això no vol dir que hàgim d'acceptar-ho tot. Hi ha coses que no hauríem d'acceptar mai. Una d'elles és que adoptin conductes que puguin causar mals irreversibles o difícils de reparar a altres persones. O que es facin mal a si mateixos. Mirem aquesta.
Un pare em va preguntar una vegada què hem de fer quan veiem que un fill nostre es formula propòsits molt allunyats de les seves possibilitats i es desgasta inútilment perseguint objectius que només li ocasionen frustració. O quan entra en una espiral d'autocompassió i pessimisme perquè les coses no surten com vol o la vida li presenta situacions adverses. Li vaig respondre que deixar que els fills experimentin frustració, desànim o tristor és necessari i beneficiós. Però no es pot permetre que s'instal·lin indefinidament en aquest tipus de sentiments. Hem d'ajudar-los a replantejar-se algunes coses i a sortir-ne, i a vegades va bé que els diguem que si volen seguir així que amb nosaltres no hi comptin. No es tracta de deixar-los sols, sinó de fer-los veure que ens neguem a fer coses que només serveixin perquè continuïn enganxats a espirals destructives. Poden comptar amb nosaltres per remuntar, però no per seguir enfonsant-se.
Conec una noia que va tenir una ruptura força traumàtica amb un noi amb qui havia sortit un parell d'anys. Ho va deixar ell i ella va quedar molt tocada. Passat un any no sols no ho havia superat, sinó que feia intents desesperats i terriblement feridors de recuperar-lo. Un dia, una persona que se l'estimava li va dir unes paraules que van ser un revulsiu: "Ets massa intel·ligent per fer malbé la teva vida per algú que no et valora com et mereixes. Si vols seguir així, no comptis amb mi".
