Diem el teu nom i ja no hauríem de dir res més. Pronunciar-lo i pensar en tu i en els teus. Acompanyar el seu dolor amb el silenci i confiar que el temps anirà amorosint una pena que mai no deixarà d’existir. Confiar en la necessitat que la vida continuï.
Dir el teu nom i renunciar en aquests moments de dol intens a l’acte tan humà de buscar etiquetes que expliquin uns fets que mai no havíem imaginat que passarien en un institut de la nostra ciutat. Les etiquetes, molt sovint, ens tranquil·litzen, però no expliquen gaire cosa més.
Hi ha qui ha parlat. Hi ha qui ha tingut més urgència que nosaltres per trobar una resposta. Hi ha qui pensa que tot és fruit d’un moment que va enganyar el cervell i les mans d’un nen que es van armar amb una ballesta i un matxet. Tu vas sortir de l’aula empès pel sentit més profund de la responsabilitat que té un educador i la mort t’esperava. Hi ha qui s’explica els fets amb la vella acusació a la violència que inunda els jocs de les noves tecnologies. Hi ha qui ha parlat sobre que falten recursos, que als instituts la funció tutorial o els suports especialitzats són testimonials. Hi ha qui ha dit que segons quines criatures no haurien d’estar barrejades amb les altres i que l’escola inclusiva és un mite que cal denunciar. Hi ha qui ha adreçat la seva mirada cap als pares del nen armat amb una ballesta i un matxet preparats per fer mal a més gent. Hi ha qui ha parlat de llistes de persones que s’havien d’eliminar. Hi ha qui ha pouat en el passat, per dir que aquest nen ja tenia algun antecedent tèrbol, que fins i tot havia portat un encenedor o que havia expressat la possibilitat de matar algú...
Feina i reflexions
No volem seguir repassant tot el que s’ha dit. Queda molta feina per fer. Ens queda reflexionar sobre el paper dels mitjans d’informació, de les diferències en les concepcions temporals que es donen entre el dret a la informació i que aquesta informació esdevingui un fet educatiu -quina valuosa lliçó va donar l’institut creant una cadena per protegir un espai que és central en la nostra educació-. Queda veure com podrem ajudar el nen armat amb una ballesta i un matxet, ajudar-lo a entendre i a assumir tot el que ha fet. Queda el dol de les dues famílies i de tota la comunitat educativa. I el teu nom, Abel, el teu nom és el que més ens queda.
