La sortida de l'armari

El secretari d'Educació de Ronald Reagan es queixava sovint de l' education establishment , és a dir, dels professors que "reben les reformes amb un entusiasme aparent però les acaben sepultant dins la rutina diària". Sense una oposició activa -afegia-, més aviat discretament, aconsegueixen neutralitzar qualsevol reforma. Recentment The Economist assegurava que la principal raó per ser pessimista amb els projectes educatius d'Obama és la sorprenent capacitat de l'education establishment per aconseguir que les innovacions se'n vagin en orris.

A casa nostra una majoria de docents s'autodefineix com a constructivista, però gairebé el 90% segueix pas a pas el llibre de text. ¿A què obeeix aquest doble discurs? ¿Hi ha una conspiració internacional contra les reformes? O potser és que cal pensar a fons, abans d'assenyalar culpables, el motiu pel qual les pràctiques escolars es mostren majoritàriament refractàries a les teories reformistes?

Hi ha un nombre molt alt de docents que intenta oferir oficialment una imatge en concordança amb allò que intueix que les autoritats li demanen, però quan es tanca a la seva aula es dedica a fer el que honestament considera que ha de fer. Aquests docents viuen en una mena d'esquizofrènia professional perquè han descobert que, per ser fidels a les seves conviccions docents, han de retre l'homenatge corresponent als reformistes de torn. No són cínics. Simplement tenen més confiança en la seva experiència professional que en les directrius oficials. El dia que facilitem la seva sortida de l'armari començarem a conèixer de veritat el nostre sistema educatiu.