L’explorador reprimit

Per què no aparquem els déus?

Entre els últims escrits que van sortir del meu ordinador el 2014 n’hi ha un que ha estat una contribució a l’Informe Ferrer i Guàrdia 2014. Aportacions per a una societat laica. El text porta el títol Torna l’escola que tenia religió, i acaba així: “Les escoles eduquen perquè les explicacions religioses no siguin imprescindibles i perquè, quan l’infant sigui autònom, sàpiga raonar, criticar o assumir lliurement les propostes religioses dels seus adults”.

Rebo el nou any perdut per Itàlia, i fent de turista d’esglésies topo amb un cartell del bisbat que reclama: “Religió catòlica a l’escola... per cercar junts la veritat, la bondat, la bellesa”. Torno a casa i començo a pensar sobre quin tema escriuré la columna d’avui. I em topo amb la brutalitat de les morts a Charlie Hebdo. Els assassins han marxat invocant un déu i un profeta. Els redactors del setmanari havien escrit, no fa tant, després de rebre l’última bomba: “Continuarem rient-nos de capellans, rabins i imams, tant si agrada com si no”.

Què en pensaran a classe?

Fins que aquest text sigui publicat potser sabrem més coses sobre els fets i als mitjans de comunicació hauran aparegut multiplicitat d’anàlisis sobre què ha passat i què ho ha provocat. Segur que jo ni sé ni puc dir-hi gaire cosa més. Tampoc pretenc simplificar el tema parlant de les religions. Però les coincidències del meu relat vital em portem a preguntar-me què pensarà ara l’adolescent que seu a classe al costat de la Imane. O si el Saib, que no prega enlloc, invocarà algun déu si continua la seva exclusió. ¿Quants adolescents que no han trepitjat mai una església tornaran a dir als seus companys, catalans de família àrab, que “heu de practicar la religió d’aquí”?

Tothom defensa ara la llibertat ferida, però molts han oblidat que aquesta comença pel dret a pensar lliurement, per aprendre a pensar, per rebutjar tots els dogmes i catecismes. No conec cap religió que renunciï al fet que el seu déu sigui únic i sigui a l’escola. No accepten que l’escola no és el seu lloc. No existeix cap veritat que no sigui la seva. Busco al llibre Álex no entiende el mundo què proposava sobre el tema als adolescents: “La fe no dóna respostes, tan sols atura les preguntes... Creure no ha de ser una excusa per no pensar... Pensar és poder qüestionar els criteris heretats”. Potser les paraules educatives d’aquest any hauran de ser pensar i conviure.