Els separats ens perdem coses. Pot passar, per exemple, que els dies que no ens toquen els nens ens perdem la caiguda d’una dent. ¿És molt greu? Ens perdem la imatge, sempre tan tendra, del nen amb la dent als dits, i la geniva encara sangonosa, i la cara que li queda ara que ja n’hi falten cinc, i no hi som per afegir la dent a la col·lecció que guardem en una capseta, i a la nit no li podem dir que vindrà el ratonsito Péres a deixar-li un regalet sota el coixí.
Però les criatures tenen vint dents de llet, de manera que el més probable és que tinguem ocasió de ser-hi unes quantes vegades. I també és possible que ens perdem coses més importants, més singulars i irrepetibles. Que no hi siguem quan la nena explica que un marrec de dotze anys se n’ha enamorat, o quan el nen cau dels gronxadors i s’obre el cap. O que ens perdem una d’aquestes tardes divertides en què els nostres fills decideixen pintar-se i maquillar-se. O, si són més grans, els comentaris sobre la classe d’educació sexual que han tingut al matí.
Recuperar episodis perduts
Hi ha separats i separades que no suporten la idea d’estar-se perdent bona part de la vida dels seus fills. N’hi ha que no paren de trucar a l’ex preguntant què fa el nen, què fa la nena. N’hi ha que miren de recuperar els episodis perduts a cop d’interrogatoris detallats sobre el que ha passat, el que s’ha dit, el que s’ha fet, el que s’ha vist i s’ha sentit.
Trobo que són uns exagerats. Trobo que quan un fet és prou important, que estiguin separats no és cap impediment per compartir-lo. Una raó més per mantenir una entesa el màxim de civilitzada amb l’ex és precisament aquesta. A més de compartir celebracions, actuacions escolars, reunions amb el tutor o visites pediàtriques, hi ha moltes més coses per compartir. I, si no, no passa res. La vida dels nostres fills no és com una novel·la, que faria de mal llegir si perdés, per exemple, els capítols senars.
A més, per tòpic que us sembli, el més important és la qualitat, no la quantitat de temps que passem amb ells. I la qualitat depèn de les ganes d’estar amb ells. I per a mi, aquestes ganes tenen molt a veure, precisament, amb aquests dies també fantàstics en què no els tenim, encara que ens perdem no sé ben bé quins moments importants.
