El Joan Magrané fa set anys aquest mes de juny. Els nens de la seva classe han fet festes al parc, en centres d'oci i en domicilis particulars. Quan la mare li pregunta on vol fer la seva festa d'aniversari, ell ho té molt clar: "A la Febró!"
La Febró es un poble molt petit situat al bell mig de les muntanyes de Prades, al Baix Camp. El Joan viu a Tarragona, però passa l'estiu i les festes a la casa de l'avi Josep Maria, a la casa de la Febró. L'establiment de la família al poble es remunta als besavis del Joan. Eren de Reus, i coneixien el poble perquè hi anaven de tant en tant. Un dia l'avi Josep Maria va veure una forca al jardí d'una casa amb un cartell que indicava que estava en venda. Entusiasmat, ho va explicar als pares i de seguida se'n van enamorar. Sense pensar-s'ho dues vegades, la van comprar. I des de llavors, els besavis, els avis, els fills i ara els néts "ja són de la Febró".
Temps enrere el ritual de pujar al poble es feia per millorar la salut. Es buscava l'anomenat "canvi d'aigües". Els nens passaven de beure aigua de l'aixeta -llavors gairebé ningú en comprava d'envasada- a beure l'aigua del poble, de pous o deus, i, per tant, més saludable. El doctor Jordi Maixé, pediatre de la Xarxa Sanitària Santa Tecla a Torredembarra, explica que això ja no és una prioritat per anar al poble. "No obstant -assegura-, hi ha molts altres factors que fan molt recomanable l'experiència. Per exemple, la contaminació acústica o lumínica. El silenci i la lluminositat que hi ha lluny de la ciutat tenen una gran importància, perquè ens proporcionen una gran sensació de benestar. D'altra banda, el sedentarisme també és menys acusat, perquè els pares se senten més segurs i donen més llibertat als nens perquè juguin al carrer, a les places, als camins…"
D'això en dóna fe l'avi Josep Maria: "Els meus fills van aprendre a anar amb bicicleta a la plaça. I ara els néts van pel mateix camí: el Joan ja va com un llamp amb la bici, i els petits, el Lluc i la Joana, són els reis del patinet".
Relleu generacional
El Josep Maria està content perquè considera que se segueix el que ell anomena "el cicle generacional": "Quan vam comprar la casa, els propietaris ens van explicar que se la venien perquè els seus fills ja no hi volien pujar. Al cap d'uns anys, van tornar al poble per demanar-nos si els la tornaríem a vendre, perquè llavors tenien néts que es morien de ganes d'anar a la Febró. Però nosaltres no ho vam acceptar. A casa ens ha passat el mateix. Els meus fills van créixer aquí, però quan es van fer adolescents s'estimaven més quedar-se a Cambrils, amb la colla. Ara que tots dos tenen fills, no perdonen ni un estiu sense pujar. Nosaltres vam aguantar la casa perquè estàvem convençuts que hi tornarien".
I així ha sigut. Els pares del Joan i el Lluc pensen que passar les vacances a la Febró és una experiència molt rica per als seus fills. El Joan no es cansa d'explicar històries als seus amics: "Un vespre, des del balcó de casa de l'avi, vaig veure passar una guineu caminant tan tranquil·la cap a la plaça! I abans de Nadal, un dia que vam anar amb l'àvia Rosi a buscar herba per al pessebre, vaig veure passar un tió que baixava de la muntanya!" A l'agost els dos germans empaiten gats, s'esgarrinxen els genolls i acaben amb més d'un nyanyo al cap. Res gaire greu. De fet, el pediatre Jordi Maixé constata que "hi ha més perill amb els accidents domèstics en l'entorn d'una casa tancada que quan s'està fora al carrer, en un entorn obert". També van de casa en casa, i quan es fa de nit poden jugar amb la colla fins que els pares els fan un xiulet per fer-los tornar. Acompanyen l'avi a l'hort i es banyen a la piscina.
Jordi Peris Mingot, psicòleg clínic i cap de servei de l'àrea comunitària infantil i juvenil de l'Hospital Universitari Institut Pere Mata de Reus, destaca que aquesta llibertat per anar sols d'una banda a l'altra és clau en el desenvolupament del nen: "Als pobles petits els pares se senten més relaxats, perquè no hi veuen tants perills com a la ciutat. Per això donen més autonomia als nens, i això repercuteix en el seu procés maduratiu. El nen que va sol ha de tenir cura d'ell mateix, ha de ser responsable".
Petites revolucions
A la Febró hi ha moltes cases on es dóna el mateix cas que el del Joan: avis amb fills i néts que hi segueixen anant per festes i vacances. Cada generació ha fet la seva pròpia colla, i a la vegada han tingut fills que han seguit el mateix camí. Montserrat Soronellas, antropòloga del departament d'antropologia, filosofia i treball social de la Universitat Rovira i Virgili (URV), destaca la capacitat que han tingut molts pobles petits per fidelitzar una generació jove que ja n'havia marxat, i que retorna al poble per dur-hi una vida activa de cap de setmana i vacances. "No obstant -explica-, això no garanteix la continuïtat del poble. Sí que hem observat, però, experiències d'èxodes a la inversa: els pares eren de fora i portaven els nens al poble. Amb els anys, aquests nens hi han tornat per quedar-s'hi, i això és un èxit social que es construeix durant aquests caps de setmana i vacances. També és cert que l'actual situació de crisi pot fer que es vegin petites oportunitats allà on abans no es veia res més que un lloc per estiuejar-hi. L'autoocupació activa en aquesta mena de nuclis, que abans es descartava, ara pot semblar més interessant". I això, segons l'antropòloga, pot arribar a ser molt important, sobretot per a la gent gran que no s'ha mogut del poble: "Quan els avis veuen que les terres se segueixen treballant o que hi ha projectes renovadors, ho viuen com una petita gran revolució".
A la Febró les revolucions també han estat petites, però significatives. Primer hi va arribar la telefonia mòbil. Després s'hi va construir una piscina, un camp de futbol i un espai de gronxadors per als més petits. Fins i tot una casa de turisme rural. I finalment… la xarxa wifi. Això ha fet que el Joan i el Lluc puguin passar l'agost al poble, perquè la mare pot treballar des d'allà connectant-se a internet. Així, els nens tenen unes vacances úniques i la mare treballa en un entorn més relaxat i amb un ritme més pausat que la resta de l'any. Al matí els nens es diverteixen amb l'àvia, que els acompanya a la piscina o juga amb ells al jardí. A la tarda, la mare apaga l'ordinador i pot estar pels nens. El pare, que treballa a Tarragona, marxa al matí i torna al vespre.
Records feliços
"M'agradaria que els meus néts estimessin la Febró com jo me l'estimo. I em sembla que sí, que van per aquest camí", reflexiona l'avi Josep Maria. En aquest sentit, l'antropòloga Montserrat Soronellas comenta: "Sovint els nens que estiuegen en poblets lluny de la ciutat tenen un vincle emocional molt fort amb el poble un cop s'han fet grans, perquè el seu record els evoca una nostàlgia carregada de felicitat, de llibertat".
De moment, el Joan s'haurà d'esperar al mes de juliol per convidar-hi tots els seus amics de classe. Però ja ho té tot pensat: es banyaran a la piscina i els dirà que hi portin les bicis, perquè a la tarda aniran d'excursió fins a la font. I si quan tornen encara no estan rebentats, jugaran un partit de futbol al camp que hi ha a prop de casa, amb vistes a la vall del riu Siurana. Mentrestant, els pares, asseguts a la fresca, deixaran passar les hores parlant de tot i de res. Tots plegats estaran forjant uns records inesborrables.
