“Ser pare és posar límits”

Vaig ser pare a punta de pistola. Sempre havia assegurat que no tindria fills i m’equivocava molt. De fet, vaig tardar sis mesos a trobar-hi un cert plaer perquè els nadons et tornen molt poc. Hi ha a qui li agraden els nadons, però jo trobo que només pixen, caguen i mengen. I quan ploren no saps mai ben bé per què. Quan el meu fill va començar a tornar-me coses me’n vaig quedar enamorat i ara sóc com un cargol.

Un cargol?

Vaig deixant un rastre de bava.

Què t’ha sorprès, de ser pare?

Tota la part dolenta és tal com m’imaginava. No m’ha sorprès gens. Els inconvenients són exactament com em temia. El que m’ha sorprès és la part positiva. És tan bo que no sé si es pot explicar amb paraules. Sóc més sensible. Al cine ploro per qualsevol bajanada. Jo ho recomano molt.

Ho recomanaries, doncs?

Sí, però potser recomanaria ser pare jove. De vegades penso que el meu fill tindrà un pare gran. Què hi farem. Sovint trobo a faltar el meu pare. Ara hi ha moltes criatures que no arriben a conèixer els avis. Un cop em vaig barallar amb el meu pare, i saps què em va dir?

Què?

Tu no em faràs mai avi. Em va quedar gravat. I tenia raó. I em sap greu. A més, fa dos anys i mig em van trobar un càncer. Tot ha anat molt bé, però encara estic en tractament. Tenir un nen petit ha sigut dur.

Explica-m’ho.

Quan em van dir que tenia la malaltia ho vaig passar malament. El que em fotia més de tot plegat era la possibilitat de no veure com el meu fill es faria gran. Em dolia molt. No ser-hi quan em necessités. Em va fer encarar la malaltia des d’una altra perspectiva.

Quina és la feina essencial d’un pare?

D’entrada vull que, quan el meu fill sigui gran, tingui un bon record de la seva infància, i per aconseguir-ho cal que s’adoni que me l’estimo molt. Però també hi ha molts cops que la resposta simplement ha de ser no. Per cada sí has de dir cinc cops no. I de vegades, ben mirat, no hi ha un motiu. Simplement l’has d’educar. I això costa.

Per exemple?

Quan em demana una galeta, li he de dir que no. I, ben mirat, no passa res per una galeta, però no pot ser. Tu voldries ser molt amic del teu fill. Un col·lega no et fot bronques, no et renya ni et diu que no pots fer segons què. Però la feina d’un pare és posar límits. La teoria sempre és fàcil. Jo crec que tinc un problema, amb el meu fill.

Quin?

Que hi parlo massa. Massa explicacions. La meva companya sempre em diu: “Si no t’entén...” Potser no, però ens acostumarem a parlar.

I de què parleu? Què et pregunta?

Ara estem amb els planetes, perquè ell va a la classe dels astronautes. I l’altre dia parlàvem dels anells de Saturn, o de la gravetat. Per què hi ha gravetat? De vegades li he de dir “Mira, Èric, de vegades «Per què?» no és la pregunta adequada”. També passa que quan li explico com funciona la gravetat, veig que aparentment desconnecta, però passat un temps, quan no t’ho esperes, em repeteix el que li vaig explicar.

Quan t’enfades, ¿què et funciona?

Fotre un crit. Però és un recurs que he de dosificar. Un altre sistema és fer que pensi. Quan ell s’enfada crec que s’adona que s’està equivocant, però és massa orgullós. En casos així, la solució no és parlar ni cridar, sinó deixar-lo sol i que pensi. L’altre dia es va enfadar tant que em va dir que no aniria a dormir mai més. M’ho va dir molt seriós i convençut.

Alguna altra frase de l’Èric.

Si a la vida li fas petonets, et tornarà petonets.