“Les paraules valen; els fets més”

El nen, quan neix, necessita els estímuls correctes per aprendre a dormir sense despertar-se. Però a la xarxa trobes tota mena de fonamentalistes que neguen aquest fet, gent que defensa que no cal vacunar els nens o que no els hem d’educar per evitar que se sentin frustrats. És gent que fa soroll però que no pot anar a un congrés científic, ni publicar un article científic en una revista de medicina.

Com dormia la teva filla?

Quan ella va néixer jo encara no sabia gran cosa sobre el son. Solia despertar-se un o dos cops cada nit per demanar-me aigua. Quan tenia quatre anys, una nit vaig deixar-li un got ple. Ella em va cridar igual, jo hi vaig anar i, sense travessar la porta, li vaig indicar on era l’aigua. Ja no em va cridar mai més.

Per què es desperten els nens?

Al contrari del que pensem, la normalitat no és dormir vuit hores seguides, sinó que, fisiològicament, tots ens despertem entre sis i set cops cada nit. Però es tracta d’un despertament mínim: són com microdespertaments després dels quals ens tornem a adormir sense recordar que ens hem despertat. El nen petit també es microdesperta però alguns nens no saben com tornar-se a adormir sols. Això es pot educar.

Explica’m algun moment dur.

Jo sóc pediatre i això va resultar un problema.

Per què?

Quan estava a punt de ser pare, treballava a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i hi havia vist casos molt durs. Una setmana abans de néixer la meva filla, vaig començar a somiar com seria el seu naixement. Era un malson recurrent perquè imaginava que naixia amb hidrocefàlia i jo havia de decidir què fer. Finalment va néixer perfectament. Però el patiment no va acabar aquí. Tots els nens es refreden, oi?, tenen mocs o febre. Són símptomes habituals. Però si ets pediatre saps que hi ha algunes malalties greus que tenen els mateixos símptomes. De tal manera que, cada cop que la Carla tenia mocs, jo em temia el pitjor i li feia una exploració completa. Ella no ho entenia.

Pare patidor i, a més, metge.

Quan calia posar-li una injecció, ho feia quan la nena dormia perquè creia que si em veia punxar-la m’agafaria mania.

Com recordes l’adolescència?

La conclusió final és que les paraules valen però no tant com els fets. Quan la nostra filla ens començava a demanar que volia sortir per anar a discoteques, no sabíem com fer-li entendre que hi havia un altre món, que hi havia drogues, violència i tota mena de perills. En aquella època jo treballava fent guàrdies en un dispensari municipal que hi havia al Barri Xino i no se’m va acudir cap altra cosa que endur-me-la un dissabte.

I què hi va veure?

De tot. A mitja tarda va arribar una noia si fa o no fa de la seva edat amb un coma etílic. Més tard vaig haver d’atendre dos joves d’origen magribí que s’havien ferit en una baralla amb navalles. I a la nit ens va arribar una ionqui amb una aturada cardiorespiratòria a qui vam poder salvar.

Deunidó.

En cada cas la meva filla em preguntava si es curarien. Jo li deia que sí, que tots se n’acabaven sortint. Ara bé, no va caldre explicar-li gran cosa més sobre els perills que es podia arribar a trobar sortint de nit.

Vist amb perspectiva, què t’ha resultat més difícil de ser pare?

Acceptar que la meva filla té la seva personalitat, les seves peculiaritats. Als pares ens agradaria que els fills poguessin fer millor que nosaltres allò que nosaltres sabem fer bé. Però passa que sovint els fills no tenen cap interès a perfeccionar les nostres virtuts. Acceptar això, que és força obvi, en el fons costa.