Volem nens invisibles

MadridFa unes setmanes vaig viatjar amb tren de Màlaga a Madrid. Al meu vagó hi anava un grup gran d'amics, potser deu o dotze homes i dones, d'entre 55 i 65 anys. Van entrar ja amb ànim festiu, se'ls veia contents, tant que se sabia que celebrar la seva amistat seria molt més important que els quilòmetres que l'AVE devoraria. Van cantar, riure, xerrar, intercanviar menjar, molts van canviar de seient diverses vegades. Allò no era un tren, era una festa a la qual la resta de passatgers no estàvem convidats. No vaig veure ningú queixar-se de l'enrenou. Tampoc no hi va haver males cares ni amenaces. Ningú els va dir que si no es portaven bé haurien de baixar a la següent estació.

Quatre anys abans viatjava amb un altre tren: de Bilbao a Madrid. Anava amb una de les meves millors amigues, els seus fills i els meus, que aleshores tenien entre dos i cinc anys. Conscients que un viatge de cinc hores es pot fer molt llarg ens vam armar de plastilina, pintures i llibres. En aquell vagó també hi havia un grup que semblaven companys de feina. Rondaven els 30 i els 40 anys. A diferència dels del tren de Màlaga, aquests van entrar amb cara de ressaca, lamentant amb la mirada els petits companys de viatge que els havien tocat. Durant el trajecte als nostres fills pràcticament no se'ls va sentir, però el poc que sí va ser censurat per alguns dels col·legues. N'hi va haver que van posar males cares amb ganes. Però també hi va haver amenaces directes als nens que ens van deixar absolutament bloquejades. Espantades.

Un vagó de tren pot ser una maqueta en miniatura dels nostres comportaments socials. Volem nens i nenes ensinistrats perquè no interfereixin en la nostra vida adulta, i això ho disfressem d'educació i de bones maneres. De protecció. No volem nens educats i protegits sinó invisibles, muts, immòbils. En una societat adultocèntrica, entre infants i adults el que hi ha són relacions de poder. L'edat és un territori tensionat on els més joves i els més grans es converteixen en subjectes dominats. Tot allò que pertorba l'oci, la productivitat, el privilegi es converteix en una amenaça per a la marxa i el benestar del grup dominant. Per això parcel·lem la vida per edats, discriminem en restaurants, hotels, espais i vagons a qui sentim que envaeix el nostre espai social.

No és estrany que cada vegada estiguem en contacte amb menys nens: en neixen menys i els que tenim passen cada cop més temps en interiors, en espais per a la infància, sobreprotegits en corrals de cautxú. Desconeixem les seves necessitats i els comparem constantment amb els adults que som. Continuem veient els nens i nenes com els adults del demà però no com les persones que són. Potser només cal superar aquesta visió i reconèixer-los com el que són: ciutadans amb plens drets.