Vincles
Una de les definicions que més m’agraden sobre l’amistat és la que diu que un amic de debò és aquell que, malgrat no haver-lo vist en molt de temps, el dia que quedes amb ell sembla que tan sols faci un dia de la darrera trobada. I és que hi ha vincles que superen el temps i l’espai, com les naus de Star Trek, i et fan adonar la força que té sentir-te a gust amb algú. Escric sobre això ara que s’acaben les vacances d’estiu, la qual cosa, en el nostre cas, significa retrobar-nos amb tota la gent que enyorem des d’Anglaterra. No us penseu, és una activitat plaent però esgotadora, sempre ens falten dies per poder quedar amb tothom, cada estiu quedem mig malament amb un fotimer de gent que estimem.
En el cas del meu nen, nostàlgic de mena, el tema dels retrobaments encara és més emotiu. És fascinant com, malgrat els anys que fa que no el tenen al costat, quan arriba l’estiu, tots els marrecs que vèiem al pati de l’escola de petits reapareixen per la piscina de casa amb un grapat de centímetres de més, cosa que ens fa repetir la frase absurda de: “Ostres, que gran que t’has fet!”, com si no fos la cosa més natural del món. El més curiós del cas és que aquest vincle que encara conserven té el seu principal punt d’ancoratge en un dels aspectes que més ens amoïnen del seu tarannà. Parlo d’aquesta activitat compulsiva del nen i el mòbil, la simbiosi malaltissa que els fa buscar el wifi com un tuareg busca aigua en un desert. Segur que us hi heu trobat, tenir-lo al costat però ser incapaç de rebre cap tipus de resposta a la pregunta més trivial possible i venir-vos ganes d’enviar-los un whatsapp per veure si així us fan una mica de cas.
No deixa de tenir conya, doncs, que mentre tu t’escarrasses per comunicar-te amb el teu adolescent, ell està xerrant amb algun amic que és a molts quilòmetres de distància i que aquest diàleg virtual serveixi per mantenir una relació d’amistat a prova d’absències físiques. Ahir, sense anar més lluny, li vaig preguntar sobre un fenomen que mai he entès, veure’l amb els seus amics i observar com, en sec, tots deixen de parlar-se i es tanquen en el seu mòbil. “Molt fàcil, papa –em va dir–, si no fossis tan boomer sabries que ho fem per no deixar de banda tots els amics que no tenim al costat”. Coi de canalla.
