El carnet de conduir
La major d’edat a càrrec (MEC) va decidir que es trauria el carnet de conduir, i jo me’n vaig alegrar perquè allò era un senyal inequívoc que no li havia traspassat la meva incapacitat manifesta de conduir fins fa només tres anys. I al final, ves, servidora havia resultat un model positiu (ni que fos una miiiiiica). Però, esclar, calia que estudiés, que fes pràctiques i que se’n sortís.
Mentre va estudiar la teòrica tot va anar prou bé, fins que va arribar el moment de l’examen. En primer lloc, vaig haver d’anar-la a buscar a la casa de colònies on estava treballant per acompanyar-la a Vic per passar l’examen mèdic a cuitacorrents. Li vaig suggerir que quan fos vella i em volgués abandonar en una gasolinera recordés que sa mare havia estat una progenitora enrotllada, i em va semblar que m’escoltava. Però, ai, va resultar que dies després va suspendre l’examen. Els seus “caguntot” en saber la nota van ressonar per tota l’Àrea Metropolitana i em va tocar calmar la seva fúria i la seva decepció. El dia del segon examen la vaig esperar a la sortida. En va sortir recitant de nou una rastellera de “caguntot”. El sistema informàtic havia caigut durant una bona estona, i amb el trasbals estava convençuda que havia suspès... però va aprovar! No sé qui estava més contenta, si ella o jo. Però l’alegria a casa va durar poc, perquè va arribar el torn de les pràctiques... i de pagar-se-les ella a preu de pell de rèptil en perill d’extinció.
En va fer un munt. I de nou vaig haver d’ajudar-la a combatre el seu pessimisme a base de mentir-li sense miraments assegurant-li que estava convençuda que aprovaria a la primera.
La tarda abans del refotut examen vam anar totes dues amb el meu cotxe a recórrer la zona que li havien assignat per examinar-se. I en un atac d’inspiració poc digne del meu títol de pitjor mare del món vaig aturar el cotxe en un carrer sense trànsit i li vaig demanar que l’aparqués ella. Ho va fer una, dues i fins a tres vegades de manera impecable i jo em vaig meravellar que el que li havia dit pensant que era una mentida podrida, només per animar-la, que aprovaria a la primera, tenia tots els números de ser veritat. Però no li vaig dir per pura superstició. I la vaig encertar! Va aprovar a la primera i, de nou, no sé quina de les dues va ser més feliç. Ara cal que comencem a compartir cotxe, que em porti als llocs sense patir, etc. Però això ja és una nova etapa. O sigui que... continuarà.
