Doncs sí, han tornat
Són ells, han tornat. Feia tant de temps que no trepitjaven... casa nostra? Ni que sigui de forma aèria, a vista d’ocell, sí, casa nostra, que ens ha agafat totalment desprevingudes a la major d’edat a càrrec (MEC) número 1 i a mi. Són ells, els odiats, els repel·lents, els insistents, els llardosos... polls!
I tot és culpa dels nens de P3. I de les ganes de ser autosuficient de la MEC número 1, que s’ha buscat una feina de monitora de menjador i aquest any li ha tocat estar amb els més petits. S’ha començat a gratar i m’ha mirat amb cara de terror. I ha pronunciat la frase temuda: “Mama, pots mirar si en tinc?” I jo, milions d’anys després, he reprès el gest automàtic d’activar la mirada microscòpica a la recerca de les espantoses llémenes i els encara més espantosos polls. Ara mateix, mentre escric, em torna a picar tot igual que a l’estona que hem passat al lavabo. I sí. Allà hi eren, silents i indestructibles.
He brandat la pinta llemenera com qui branda un AK-47 i he començat a passar-la per la bellíssima i infectadíssima cabellera de la MEC número 1. L’he extret i he passat l’ungla per la pinta perquè, el que fos, caigués a la pica. Us he de dir que el so de l’ungla per la pinta m’ha transportat a tantes i tantes hores dedicades a la mateixa activitat. I he tingut un deix de nostàlgia. Fins que l’he deixat de tenir i li he dit a la MEC número 1 que sí, que s’havia de fer el tractament, però que ja tenia vint anys i se’l faria ella soleta. I ja està, que jo fins aquí havia arribat.
Ella no ha dit ni piu, pobra, que ho ha entès perfectament. I jo m’he entendrit. I de nou he recordat el vincle que vam arribar a fer ella i jo arran dels vespres dedicats a exterminar aquests paràsits lamentables. I el goig i el plaer de veure la pica plena de pics negres i el seu cuir cabellut ben net. I també he recordat aquells moments memorables d’acabar i d’amenaçar amb rapar-la si tornava a acostar el cap a cap nen o nena d’aquells amb progenitors que creien en la no intervenció química. Ai, quins grans moments! I quina immensa alegria quan passaven els mesos sense que aquests fastigosos okupes tornessin a aparèixer.
I què coi, també he de reconèixer l’alegria actual, perquè ara em puc permetre el luxe de ser una espolladora amateur, dedicar-li cinc minuts i plegar. Què dic alegria, més aviat eufòria no continguda. Que maco que es facin grans, amb polls i tot.
