La tornada a classe
Quedem-nos amb les coses positives. Al meu fill, que fa sisè de primària, li ha fet molta il·lusió tornar a l’escola per retrobar-se amb els companys i acomiadar-se’n, després de nou anys d’anar junts a escola. Ja ha superat les llàgrimes de no poder fer les colònies que tant esperava, ni el sopar de final de curs de tota l’escola en el qual ells eren els protagonistes. Per al meu fill era important, però ha hagut d’acceptar, com tothom, que la salut i les circumstàncies passaven al davant. Des que va entrar la segona fase, en quinze dies només haurà anat a classe dues vegades, dimarts i dijous durant hora i mitja, separat dels companys uns quants metres, amb mascareta i amb la meitat dels amics.
Mentrestant, el meu altre fill, com que fa segon, no hi haurà anat cap dia. S’estarà a casa amb nosaltres, que tots dos som professors de secundària. Mentre el petit juga, cansat ja dels deures, nosaltres seguim fent classes virtuals, i exàmens, com en els últims tres mesos. Tant a la meva dona com a mi, que treballem en instituts diferents de la mateixa ciutat, les direccions ens han dit que evitarien tant com fos possible que tornéssim físicament a l’institut. Elles sí que hi són, al despatx. Només els tutors hauran tret el cap un o dos dies per donar als alumnes acompanyament psicològic i informar-los del calendari de final de curs. Els alumnes, de quinze en quinze, els pocs que han vingut o els han deixat venir, s’hi han estat com a molt una hora i després han tornat cap a casa. Les notes i les recuperacions s’han fet en la majoria dels casos telemàticament. Cap grup s’ha creuat pels passadissos, bàsicament perquè el centre ha estat pràcticament buit.
Obert, però sense l’ànima que li dona vida. Això s’haurà fet durant quinze dies. El 19 de juny s’ha acabat aquest servei. Els professors seguim la nostra feina, decidirem les notes amb el que tindrem i enviarem els butlletins. Al setembre ja ho veurem.
Els equilibris familiars han sigut molt complicats, i aquest mes de juny no ha suposat un alleujament substancial. Si els meus alumnes han volgut veure’s i abraçar-se ja ho han fet molts dies i moltes vegades a les places de la ciutat. Esperem que ningú prengui mal. També n’hi ha molts de conscienciats. Quan els preguntes com ho han vist, així en general, tenen clar que és urgent millorar moltíssimes coses de la nostra societat. Això, per a mi, és el més positiu.
