The Angel Hotel

Deu ser deformació professional o potser el fet de ser d'on soc, però mai he pogut evitar sentir una empatia emocional cap a les cultures minoritàries que s'entesten a sobreviure tossudament malgrat l'amenaça dels seus colonitzadors omnipotents. Potser per això sempre m'ha fascinat el poble gal·lès, amb aquesta llengua mil·lenària que, quan la veus escrita, sembla com si un infant entremaliat hagués teclejat totes les consonants de l'ordinador sense solta ni volta, però que escoltada al carrer sona dolça i musical. O també pot ser culpa dels seus paisatges encisadors, com manllevats d'una novel·la romàntica decimonònica, amb aquest reguitzell de penya-segats dramàtics i vertiginosos.

Escric tot això des de Cardiff, la capital del país, una ciutat en plena transformació, de mida amable i gent que encara somriu pel carrer. La dona, el nen i jo hi estem passant un cap de setmana llarg, aprofitant el bank holiday [festiu escolar i d'altres sectors al calendari britànic] del nostre adolescent. Amb una mica de sort, la pluja ens donarà una treva i podrem passejar per un port ample i generós, ple d'establiments amb terrassa a mig gas, mentre esquivem les gavines maleducades que roben els gelats de la canalla. Per si de cas, però, hem fet camp base en un dels indrets amb més història de la ciutat, l'Angel Hotel, que, com l'Imperi Britànic, ha viscut èpoques més glorioses en un passat força llunyà.

Hi ha un punt deliciosament decadent en els hotels del Regne Unit i aquest no n'és una excepció. La recepció acostuma a ser senyorial i ampul·losa, però és un parany. Un cop puges de nivell tot es torna clivellat i tronat. Les finestres no tanquen bé i la moqueta dels passadís té un color indefinit, com de gos com fuig. El nen, amb un somriure burleta i postmil·lennial, diu que com pot ser que hàgim triat un indret tan rònec i desmanegat, però a la dona i a mi ens encanta aquest punt atrotinat, amb els llums que no fan llum i els quadres antiquats i descolorits. Ves que no sigui que, a aquestes altures de la vida, les coses fetes servir ens toquen emocionalment, com quan misseregem per casa dels pares o els avis, donant-nos un avís subtil del pas del temps, una espècie d'antídot de butxaca a tanta modernitat esgotadora, o senzillament una pinzellada del que tard o d'hora també serem.