La taula
Potser va ser que havíem sopat i la copeta de vi encara ens escalfava la panxa, o potser que la proposta era assenyada i perfectament lògica. Es tractava de comprar una taula exterior i quatre cadires per poder aprofitar el bon temps, fer-hi el vermut i llegir el diari o aquell llibre que tenim a mitges des de fa mesos. I així va ser com en un tres i no res la meva dona va mirar un fotimer de webs amb catàlegs online i ens vam decidir per una oferta força econòmica que a la foto feia molta patxoca.
Una setmana més tard va arribar la pandèmia i, de manera inesperada, aquesta taula de jardí va semblar com un regal premonitori caigut del cel, una porta a l’exterior de les quatre parets de casa, un aixopluc oxigenat on poder treure el cap de tant en tant i ventilar-nos els mals auguris i la incertesa. Per això quan ahir a mitja tarda va sonar el timbre de la porta ens va venir tal glopada d’alegria que si no fos per les normes del confinament hauríem convidat el missatger a fer el berenar amb nosaltres. Però encara bo que no ho vam fer.
Tot va ser obrir el paquet i adonar-me que l’havia cagat, que el vi del sopar m’havia gastat una broma pesada. Semblava mentida que amb tots els viatges a Ikea que m’he hagut d’empassar no ho hagués intuït: la taula i les cadires havien arribat esbudellades com una pobre víctima de Jack the Ripper. No m’ho podia creure: s’havien de muntar.
Ara són les quatre de la matinada, estic cansat i mort de son, però no penso anar a dormir fins que aconsegueixi encaixar les peces d’aquest puzle infernal. Estic suant com un porc i tinc els polzes vermells i encetats de tant fer servir la clau Allen. He muntat i desmuntat la taula deu vegades i cada cop que em semblava que ja ho tenia, una pota o un llistó m’ha fet botifarra. Les instruccions semblen dibuixades per un nen mandrós de set anys, són un mapa del tresor fals i amb trampa.
Però m’és igual, no penso anar al llit fins que me’n surti. Primera perquè ara ja és una qüestió d’orgull, la taula és Moby Dick i jo un capità Ahab de pa sucat amb oli. La segona raó encara em motiva més: sé que si ara plego no podré dormir sabent que demà, quan em llevi i baixi mort de son a fer-me l’esmorzar, el coi de taula indòmita, talment com el dinosaure, seguirà allà.
