FORA DE CLASSE

¿Satisfactori és suficient?

Com potser ja deveu saber, la manera de concretar les notes ha canviat recentment a primària, i ara també a secundària. Entre els docents en actiu m’atreviria a dir que de moment es veu com una complicació innecessària des de dins i una simplificació de cara a l’alumne i les famílies. El que abans era el suficient i el bé, ara s’ha englobat en el concepte d’assoliment satisfactori.

Aquí és on vull encetar el debat, el de si nosaltres, com a societat exigent a qui li agrada fer ben feta la feina, professionalment i sense fronteres, en tenim prou amb estendre i reforçar la suficiència. És a dir, quan un alumne que s’esforça molt aconseguia un cinc pelat, la suficiència li donava molta satisfacció, però si podia accedir a millors notes i justejava expressament, no seria un motiu per mostrar-se gens satisfet, oi?

Considero que pot ser perillós crear conceptes mentals que permetin creure que fer el mínim ja és digne de satisfacció. Jo, amb els meus projectes personals i professionals, quan em sento de veritat satisfet és quan les coses em surten molt bé, si pot ser excel·lents. De la mateixa manera potser la nova manera de mesurar, com que no distingeix entre el que abans era un 5 d’un 6,99, desanima els alumnes que els costa arribar als notables o als excel·lents. Per no parlar dels que simplement no assoleixen. El no assoliment se suposa que no aporta gens de satisfacció però, paradoxalment, aquell que s’havia guanyat a pols molt males notes de l’estil molt deficient d’abans, o d’insuficients de 2 i 3, ara queden totalment maquillats pel mateix concepte del que no assoleix amb un 4,99.

El que probablement propiciarà aquesta mesura, fins que la societat no s’hi adapti i conformi, és que els professors, per no ser del tot injustos, aprovin (a falta de recuperacions de setembre) els que no assolien per poc, i regalin algun notable al que ho fa prou bé, perquè les notes no siguin un “AS” monòton i gris. Això sí que provocarà molta satisfacció entre els alumnes, i, ja no cal dir-ho, entre les famílies, que no es queixaran pas. La satisfacció serà tan enorme que caldrà empescar-se alguna altra nomenclatura per plasmar aquesta realitat. Animo a fer-ho als nostres ideòlegs, que tanta feina tenen per ajudar-nos a fer tan apassionant, per no dir satisfactòria, la nostra tasca de professors.