Que siguin autèntics

El dia de Sant Jordi, passejant pel carrer, vaig sentir una mare que li deia una mica enfadada a la seva filla adolescent: “Avui és el dia de la rosa i el llibre, no del pintallavis!!!”. Vaig sentir molta empatia per aquella mare, que devia estar farta de sentir la petició de “compra’m un pintallavis” com un disc ratllat, i també per la nena, que en aquell precís moment connectava millor amb el desig de posar color als seus llavis que amb comprar qualsevol llibre. 

Això passa a vegades amb els fills. Allò per què volem que s’interessin els motiva zero, i, en canvi, senten atracció per aficions, música o altres coses que a nosaltres no ens criden gens l’atenció. En el fons, crec que ha de ser així i que és fantàstic que ens mostrin de tant en tant un “no soc com tu”. Que avorrit seria que es convertissin en una còpia de nosaltres mateixos en gustos o aficions!

Justament, que sovint els agradi just el contrari del que ens agrada a nosaltres és el que ens fa adonar, per si algú ho oblida a vegades, que no són nosaltres, que no ens pertanyen i que han vingut a ser qui han de ser i no qui nosaltres havíem imaginat. Em sembla meravellós que ens adonem, amb aquestes mostres quotidianes com la del pintallavis, que a davant nostre s’hi està desplegant un altre individu i que potser no serà com esperàvem. Ara bé: que no sigui com pensàvem no vol dir que no sigui algú fantàstic. 

Però ens fa por. Ens agraden els terrenys coneguts, tot allò que ens és familiar, i quan un fill o una filla tenen aficions, gustos o tiren cap a camins que no hem caminat primer, espanta. Sortir de la zona de confort no és el que ens ve més de gust als humans. Per tant, la primera reacció és resistència. “I per què no poden agradar-te aquelles coses que a mi m’encanten? I per què no pots assemblar-te més a tot allò que ja conec o he transitat? I per què t’aficiones a això que a mi mai m’ha fet ni fred ni calor?”

Doncs perquè sí, perquè és el que els toca, i perquè no són nosaltres. Perquè arriben amb la força de qui vol aprendre, conèixer i trobar-se més enllà dels pares. Tant de bo els infants no es desconnectin mai d’allò que els fa únics i autèntics, i visquin i honorin aquesta autenticitat, sense por de no encaixar o de no complaure a casa.