14/09/2019

La tornada

2 min

Siguem sincers, el mes de setembre no té gaire bona premsa. Tothom l’identifica amb la fi de la bona vida, el principal culpable d’haver de tornar a la rutina, als horaris fixos, a les obligacions i esclavituds que ens fan els dies i la vida més grisos. Posa fi als matins a la platja, als dinars a la terrassa i a les nits a la fresca. Fa que els dies s’escurcin i que l’empremta del sol desaparegui dels nostres cossos eixamplats i lluents.

Els nostres fills encara ho passen pitjor i arrosseguen tristos les seves passes feixugues per casa. Per a ells, setembre és la fi d’anar a dormir a les tantes, de piscines i revetlles, de quedar amb la colla i fer el possible per estar a prop d’ell o ella i espiar el clotet que li neix a la galta cada cop que somriu.

A mi, però, el setembre sempre m’ha vingut de gust. Des de ben petit frisava perquè s’acabés d’una vegada aquell estiu tan estrident i monòton. Els darrers dies d’agost estava ja avorrit de no fer res, de les migdiades obligatòries, fins i tot de no veure els meus companys de classe. Ara, que soc mes granadet, confesso que encara n’estic més enamorat. Per a mi és el mes en què tot està per fer i tot és possible, el veritable inici de l’any.

M’agrada tot d’ell, la possibilitat de canviar les coses, el retorn a la normalitat i a la calma, els bons propòsits que encara semblen possibles: beure menys i caminar més, o no mirar tant el mòbil i més els arbres que tremolen des de la finestra del menjador. Em regala matins de color mel i els primers calfreds, els que et pugen des dels peus de manera sobtada i et fan desenterrar la màniga llarga que s’amaga al calaix: el presagi de la tardor que vindrà, de les postes de sol que canvien el color del cel, de la flassada al llit i l’escalfor desitjada del cos que dorm al meu costat.

Setembre és un mes per recollir-te i recordar, per endreçar els pensaments; un mes d’aquest to blavós que ho embolcalla tot, dels moments de capvespre en què et quedes fixat i t’enyores d’alguna cosa intangible que t’escalfa com uns peücs al bo de l’hivern. Sí, ho sé, sé que m’agrada perquè soc badoc de mena i perquè la melangia és el meu estat natural. O sigui que tampoc no em feu gaire cas. Si voleu, quedeu-vos amb el vostre estiu infinit, us el regalo sencer. Jo, en canvi, vaig a posar-me una rebequeta, que m’ha agafat una mica de fred.

stats