EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

La tornada

Siguem sincers, el mes de setembre no té gaire bona premsa. Tothom l’identifica amb la fi de la bona vida, el principal culpable d’haver de tornar a la rutina, als horaris fixos, a les obligacions i esclavituds que ens fan els dies i la vida més grisos. Posa fi als matins a la platja, als dinars a la terrassa i a les nits a la fresca. Fa que els dies s’escurcin i que l’empremta del sol desaparegui dels nostres cossos eixamplats i lluents.

Els nostres fills encara ho passen pitjor i arrosseguen tristos les seves passes feixugues per casa. Per a ells, setembre és la fi d’anar a dormir a les tantes, de piscines i revetlles, de quedar amb la colla i fer el possible per estar a prop d’ell o ella i espiar el clotet que li neix a la galta cada cop que somriu.

A mi, però, el setembre sempre m’ha vingut de gust. Des de ben petit frisava perquè s’acabés d’una vegada aquell estiu tan estrident i monòton. Els darrers dies d’agost estava ja avorrit de no fer res, de les migdiades obligatòries, fins i tot de no veure els meus companys de classe. Ara, que soc mes granadet, confesso que encara n’estic més enamorat. Per a mi és el mes en què tot està per fer i tot és possible, el veritable inici de l’any.

M’agrada tot d’ell, la possibilitat de canviar les coses, el retorn a la normalitat i a la calma, els bons propòsits que encara semblen possibles: beure menys i caminar més, o no mirar tant el mòbil i més els arbres que tremolen des de la finestra del menjador. Em regala matins de color mel i els primers calfreds, els que et pugen des dels peus de manera sobtada i et fan desenterrar la màniga llarga que s’amaga al calaix: el presagi de la tardor que vindrà, de les postes de sol que canvien el color del cel, de la flassada al llit i l’escalfor desitjada del cos que dorm al meu costat.

Setembre és un mes per recollir-te i recordar, per endreçar els pensaments; un mes d’aquest to blavós que ho embolcalla tot, dels moments de capvespre en què et quedes fixat i t’enyores d’alguna cosa intangible que t’escalfa com uns peücs al bo de l’hivern. Sí, ho sé, sé que m’agrada perquè soc badoc de mena i perquè la melangia és el meu estat natural. O sigui que tampoc no em feu gaire cas. Si voleu, quedeu-vos amb el vostre estiu infinit, us el regalo sencer. Jo, en canvi, vaig a posar-me una rebequeta, que m’ha agafat una mica de fred.