Les sabates de Van Gogh

S’acaba el curs. Queden ara les reunions i l’assistència a qualsevol de les múltiples formacions que s’ofereixen. Queden també les últimes entrades i sortides d’una aula buida, amb les taules, les cadires, els murals que no mira ningú i els llibres que no s’obriran durant uns dies. És una sensació estranya, d’una absència que no esborra la presència, sinó que la transcendeix. A casa tenim aquesta mateixa sensació quan els endrecem la roba o els fem el llit; aquells mitjons que aparellem no són uns mitjons qualsevol, són els seus mitjons, i ens els fan presents encara que no hi siguin.

Heidegger davant les sabates que va pintar Van Gogh afirmava que la imatge no representa res. No és la tela, ni les traces que ha fet el pinzell, ni les taques de color allò que penetra el sentit de les sabates. Allò que podem percebre no fa més que transportar-nos a alguna cosa que no podem percebre, molt més profunda i tan difícil d’explicar que és, segons Heidegger, com si ens agaféssim en el buit. Hi ha una presència que va més enllà de la presència física.

Aquests dies no haurem de preparar allò que farem demà quan els tinguem davant, ni ens tocarà revisar què fan i com, ni tornarem a casa pensant que les coses potser haurien pogut anar d’una altra manera. Se’n van, però no ens deixen. Als espais que fa poc ocupaven hi queda la seva petjada. La relació educativa no s’atura en les maneres d’ensenyar i d’aprendre, sinó que busca l’essència de l’altre. Aquest és el misteri que sempre porten dins els mestres. Certament un misteri, perquè si algú els preguntava què senten davant d’uns espais de treball ara buits no sabrien què ni com respondre.

Sovint parlem de les experiències d’aprenentatge que construïm amb els altres, quan aquests altres hi són. Però els mestres tenim també l’experiència de l’absència, que és potser la que ens ajuda més a entendre què vol dir educar. És una experiència que ens recorda la que narra Heidegger, quan davant del quadre de les sabates de Van Gogh no hi va saber veure només unes sabates, sinó algú que, cansat i amb el pic a la mà, tornava a casa un capvespre de tardor i s’asseia al costat de la flama que encara escalfava les darreres patates.