Rigor i comunicació
La clau de l’èxit d’un professor és sumar el domini del contingut de la matèria amb una bona capacitat comunicativa. Tots hem patit aquell docent que era un pou de saviesa però que el seu to de veu o la seva nul·la empatia amb el respectable alumnat provocaven badalls i cops de cap. També aquell que no sabia explicar-se sense tenir els ulls clavats en els apunts grocs i que no s’aprenia el nom de cap alumne en tot el curs. O aquell altre que només anava de la porta a la taula, i d’allí assegut no es movia ni per expulsar algú. D’aquests encara en corren per les aules, però són minoria.
Avui, tot és més lúdic i molt tecnològic. L’aprenentatge està pensat com un espectacle multidisciplinari amb elements lloables de gamificació, en què el més difícil és calmar les criatures i que no els exploti el cervell amb tants estímuls encadenats. Tot i així, no hi ha res millor que els elements bàsics (i clàssics) que funcionaran sempre. Un alumne aprèn i pot arribar a entusiasmar-se quan troba un professor que s’explica amb claredat i que domina tots els aspectes de la matèria. Aquell que és capaç de parlar de moltes coses amb mesura i intel·ligència, de ser seriós i divertit quan convé, i que també té la capacitat d’escoltar els alumnes i potenciar les seves inquietuds. Un alumne consolida la seva base d’aprenentatge quan sap que aquell adult que defensa la matèria respondrà amb rigor a totes les seves preguntes.
Ja fa temps que els nostres gurus insisteixen en allunyar i menystenir els continguts. Per alguna raó que no m’atreveixo a verbalitzar, veuen amb recel el temari de les assignatures, i s’entesten en substituir-lo per metodologies que els docents mai hem entès del tot (i quan finalment les entenguem ens les canviaran). A més, algunes assignatures ja no les defensen professionals amb la carrera que pertoca. Els més novells hi posen molta energia i voluntat, però del contingut no en saben prou i es nota. Són d’aquells que sense el llibre i el solucionari estan venuts davant dels alumnes, almenys dels que no els colen gat per llebre i venen a classe a aprendre alguna cosa tangible.
Aquesta és la realitat de secundària. Ara que hi penso, quan m’he inscrit en cursos perquè m’expliquessin aquestes noves metodologies, la veritat és que les sessions eren molt avorrides i poc entenedores, no sé si pel contingut o pel docent que les defensava.
