LA PITJOR MARE DEL MÓN

Tot el que diu una síndria

El menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 és l’únic que està disponible per anar a passejar amb mi els matins del cap de setmana. I ho aprofito. L’altre dia vam anar a una fira de cultura popular japonesa del Moll de la Fusta, a Barcelona. Gràcies a ell he descobert el manga, l’anime i les arts marcials, i estem planificant un viatge al Japó per... quan hagi estalviat.

Aquell tòpic que diu que els MEC t’ensenyen moltes coses és cert, perquè amb ell vaig practicar unes quantes claus de defensa personal per blocar l’adversari molt inspiradores. Però el millor de tot no va ser el taller de defensa personal, ni el ramen que vam menjar per dinar, sinó el joc de la síndria. Vam competir contra una altra parella per veure quin dels dos equips esbotzava abans una síndria. El jugador que sostenia el pal esbotzador tenia els ulls tapats (el MEC) i l’altre (servidora) l’havia de guiar fins a situar-lo en una posició prou assassina davant la fruita, que reposava a terra. Vam guanyar nosaltres, evidentment, i com a premi, si volíem, ens podíem endur la síndria. Havia quedat esclafada, però no gaire, i el MEC va decidir que ens l’havíem de quedar. El problema era que regalimava

El MEC, tossut com una mula, tot i que era la setmana sense plàstic, va aconseguir tres bosses per aïllar el regalim. I va començar a carretejar-la. Així i tot, continuava regalimant. Es va canviar la samarreta nova d’un personatge manga acabada de comprar, i es va posar la vella, i vam caminar fins al metro. No va ser fàcil. Els moments d’espera al semàfor el feien patir pel bassal que s’anava creant a terra. Però vam arribar fins al metro i, un cop dins el vagó, vam deixar la bossa a terra. Jo em vaig deixar portar per la tossuderia i l’absurditat de la situació i a tots dos ens va agafar un atac de riure. Quan vam arribar a la nostra estació vam arrencar a córrer fins a l’ascensor. Ja al carrer vam cantar victòria i ens vam passar el cap de setmana menjant i bevent de la síndria-trofeu.

De vegades em sap greu que el MEC número 3 sigui gairebé l’únic que em fa una mica de cas, però he d’admetre que tots dos junts ens ho passem la mar de bé. Els altres dos són més tibats amb mi, coses de l’adolescència i la postadolescència. Sé que tot plegat té data de caducitat i potser per això me n’aprofito... i continuo estalviant per marxar al Japó, amb ell i, va, amb els altres dos si també volen.