FORA DE CLASSE

Seure a la cadira

Si pensem en l’escola tradicional, segur que visualitzarem una aula amb alumnes asseguts en fileres perfectes. A l’escola franquista, si aixecaves el cul de la cadira el professor t’alliçonava amb el regle a la mà assegut còmodament des de la seva taula, dalt de la tarima. Ara les aules ja no s’hi assemblen gens, més aviat s’han convertit en espais polivalents, amb una distribució molt més alterable. Això també afecta les cadires i les taules.

Els alumnes actuals són incapaços d’estar-se sis hores asseguts en una cadira. Les raons poden ser diverses, encara que m’atreviria a dir que tot és fruit de les presses i de la poca paciència que dominen els nostres temps. Jo gairebé mai m’assec a la cadira del professor, i mira que reconec que és molt més còmoda que la dels alumnes, però aquesta mobilitat per l’aula em dona més seguretat quan explico, més control quan vigilo i, en general, aconsegueixo molta més atenció que no pas si fos un tronc immòbil que parla una hora amagat rere una taula. També em canso més, és cert, però l’esgotament mental i físic forma part intrínseca del nostre ofici.

Potser per una qüestió d’edat i d’energia, no tots els meus companys fan com jo. Es veu que alguns, fins i tot, tenen un control total des de la cadira i el silenci a les seves classes es pot tallar amb un ganivet. D’altres, quan amb el dictat dels apunts no n’hi ha prou, allarguen un braç i, sense alçar-se, escriuen al tros més pròxim que tenen de pissarra. Com que els alumnes ho xerren tot, saps que aquests docents no són els més ben valorats, potser perquè en la seva distància entre cadires demostren el seu grau d’implicació.

A mesura que vas acumulant anys i anys d’experiència i que has vist passar interins i funcionaris, te n’adones que algú que comença moltes vegades és més bon professional que algú que fa vint anys que s’hi dedica i que té la plaça assegurada fins al dia que es jubili. Mai m’ha semblat professionalment positiva aquesta “seguretat laboral”, i podria afirmar que en nombroses ocasions perjudica els alumnes. Podríem dir, metafòricament, que alguns en aquest ofici només busquen la cadira per no aixecar mai més el cul, mentre que d’altres s’hi van posar per convicció i per responsabilitat amb les persones que avaluen, i, després de tants anys, encara són interins, amb el cul llogat, però també més lliures.