La placeta: normes d’ús (1) (Anna Manso)

Passo pel costat de la plaça Gal·la Placídia camí de la tertúlia del Catalunya migdia i me la miro de gairell. Fa mesos, molts mesos, que no la gasto i em dic que potser ha arribat el moment de traspassar els meus coneixements, perquè a les futures generacions de progenitors imperfectes els pot anar bé saber certs detalls logístics. Avui, però, parlaré només de la primera època, que anomeno l’època guardaespatlles, la més dura a nivell cardiovascular en comparació amb la segona època, la de tertulià de ràdio, de la qual parlaré dissabte vinent. Aquests primers anys eren aquells en què no podia perdre els MEC de vista. Em cordava les sabates i pam, ja m’havien desaparegut. Sempre acabaven apareixent, sempre, però passats els cinc minuts de “No passa res, no passa res” l’ensurt era majúscul i el sentiment de mare nefasta em bloquejava el cervell i el GPS localitzador dels MEC. Per tant, no és bo perdre de vista el petit subjecte i jo he arribat a demanar a desconeguts amables que no traguessin els ulls de sobre dels MEC mòbils mentre executava alguna operació delicada, com lligar l’altre MEC al cotxet malgrat la resistència titànica a ser lligat. Ah, i malgrat no perdre de vista els MEC, cal no oblidar la conversa amb els altres adults. És pura qüestió de salut mental. Les converses que mantenia eren fragmentades, absurdes, pròximes al dadaisme, entre anada i tornada a rescatar el MEC que sentia una atracció irresistible cap a la calçada del carrer, però eren necessàries. Vitals. Em recordaven que seguia sent alguna cosa més que un robot de vigilància que mutava en una entusiasta monitora d’esplai per tornar a mutar en un robot de vigilància. Després hi ha el delicat tema de les joguines (ninos, pilotes, patinets). Hi ha l’opció assembleària de compartir-ho tot, i la del capitalisme furibund, amb una aferrissada defensa de la propietat privada. Servidora ha passat èpoques de tot, però quan he viscut la segona etapa he arribat a marcar peces de Lego amb retolador permanent. Però el més comú era la pràctica de comptar amb quants trastos arribava a la placeta, per comprovar que eren els mateixos en sortir. I per mateixos admetia trastos semblants als que havíem portat nosaltres, però no necessàriament els mateixos exactament. D’això en deia socialdemocràcia. Però el més important de tot d’aquesta àrdua etapa era l’equipament. A les set del matí d’un dissabte de gener anava a la placeta amb quatre capes d’abric. I a la una del migdia d’un dissabte de juliol vaig estar a punt d’anar-hi en biquini i quatre capes de protecció solar. En resum, no enyoro gens l’època de la placeta, tot i que admeto que m’ho vaig arribar a passar de conya. I que vaig fer bones amistats, relacions de solidaritat en temps intensos i difícils. Sort!

La placeta: normes d’ús (1)

TAMBÉ ET POT INTERESSAR

‘Mates’ a casa

Epidemiòlegs sense educació

Igualtat sense llibertat

Més continguts de criatures

Vacunes contra la meningitis en infants

Els meus germans, la millor escola de vida

A grans mals, solucions essencials

Alletar quan no s’ha parit

“Eduquem a llarg termini”

El Blue Monday

Els lligams obligatoris

La màgia que va venir d’Irlanda

Els Blogs de criatures

Felicitat activa

Assetjament escolar: una dura realitat

Un viatge fantàstic i una bruixa complicada

Dormir al llit dels pares