Una de les tradicions nadalenques que més ens agraden és anar a patinar sobre gel. Fa més de deu anys que reservem un dia per anar a la Somerset House per passar-nos-hi una estona lliscant entre edificis senyorials. Amb el temps que fa d’aquest costum es diria que hauríem d’estar en disposició de fer piruetes com aquelles parelles olímpiques russes, però no és ben bé el cas. Tot és posar-me els patins i venir-me un déjà vu ple d’inestabilitat i desequlibri. Entro a la pista amb la cura d’un avi que travessa una cruïlla després de la pluja. Per això els primers deu minuts me’ls passo aferrat a la barana que rodeja la pista, embussat en una filera parsimoniosa, una espècie de club d’imitadors de Chiquito de la Calzada fent passes curoses i mirant amb cara de pànic els fittipaldis que ens avancen a tota pastilla. Jo no em mouria d’aquest circuit, però un inconscient que porta el meu cognom s’entossudeix sempre a agafar-me de la mà i arrencar-me de la barana. “Va, papa, que jo et porto”, em diu enjogassat, i el cert és que guiat per la seva maneta començo a experimentar una cosa semblant a patinar de debò; noto que els peus comencen a lliscar pel gel, poc a poc, com si es despertessin d’un somni feixuc. Llavors, ja sense ajut, vaig esquivant nens aferrats a pingüins de fusta, parelles que bloquegen el meu camí, padrines agosarades i pares que fan vídeos. Tot agafa ritme, i fins i tot experimento una eufòria inèdita, augmentada per la cançó que sona a la megafonia. I els patins em comencen a fer mal i estic suant com una truja i em sobra el gorro, però vaig endolladíssim i m’encanta.

I llavors, en plena eufòria patinadora, just quan la meva dona em diu, aguantant-se el riure sota el nas congelat, que sembla que ho hagi fet tota la vida, arriba la catàstrofe. És només un segon, un canvi sobtat del punt d’equilibri. L’hòstia és de campionat. Peto de cul i em trobo al terra, xop i gairebé estabornit. I quan un auxiliar amb cara d’espantat em diu “ Are you all right, sir? ”, jo dic que sí i m’aixeco. M’aixeco perquè em fa més mal la vergonya que acabo de passar que no pas el còccix dislocat. I de manera dissimulada marxo abans d’hora, mig coix, pensant que l’any que ve, quan hi torni, em quedaré tota l’estona a la barana, coi!