Que no es noti que no ets la mateixa

MadridDiuen que davant d'un desafiament o una experiència intensa es produeix una inevitable transformació. Passa, per exemple, quan mor algú molt proper. O quan una malaltia greu travessa a algú de la família, a una amiga, a tu mateixa. També amb esdeveniments joiosos com ara fer un viatge, emprendre un canvi de rumb o conèixer una persona que t'inspira i et fa veure el món des d'una nova perspectiva. I és curiós, perquè això que donem per fet, el canvi com a part inseparable de la vida, se'ns ennuega quan arriben els fills o les filles.

Ens arriba des de fora a través de frases que es claven com pues. "Com has canviat." "Que canviada que estàs." "No ets la mateixa." "Encara no has recuperat la figura." Però també ens arriba des de dins mitjançant tot allò que nosaltres mateixes ens exigim. "He de fer." "He de ser." "He de tornar a ser la d'abans." No permetem que el canvi ineludible que arriba al cos i a la ment d'una mare es faci visible. Lluitem contra la destrucció del que vam ser. I això no és innocu. Ho va escriure l'argentina Paula Vázquez a La librería y la diosa (Lumen): "Un fill ocupa i destrueix el que som. No l'ocupació sinó la resistència a aquesta ocupació, a aquesta necessària transformació, és el que pot acabar en bogeria".

Ignorem que la maternitat és una etapa de profundes adaptacions, en la qual el cos i la ment es reorganitzen per acollir una nova vida. Els canvis comencen en la mateixa concepció i s'allarguen en el temps, potser tota la vida. Ja ens ho diu la neurocientífica Susanna Carmona i el seu equip de Neuromaternal: "L'embaràs i la maternitat ens canvia, no només en l'àmbit logístic, sinó de forma més profunda i duradora". Quants problemes de salut mental es podrien prevenir tan sols comprenent això?

Canvis hormonals

Les dones passem per un embaràs, un part i un postpart. En molts casos, una lactància. Ballem a mercè dels canvis hormonals. Sostenim el cansament, la soledat, la culpa i els nostres propis fantasmes d'infantesa. Xoquem una vegada i una altra contra un sistema que no coneix la pausa. La parada. I, no obstant això, la consigna és clara: que no es noti que no ets la mateixa. Tampoc no tenim cap dret a resguard. Les engrunes de 16 setmanes, si amb sort tens una feina normalitzada, és tot el que l'estat del benestar et pot oferir. Com si en quatre mesos fos possible comprendre la magnitud d'aquesta transformació. Com si fos suficient per trobar un nou equilibri entre el que eres i el que estàs aprenent a ser. No es parla del dol per la identitat que desapareix, de la incertesa que deixa el cos que ja no reconeixes com a teu, dels canvis en les teves prioritats, necessitats, gustos, horitzons.

És en aquesta metamorfosi silenciosa que neixen les frustracions i les pors més profundes. L'esgotament més atroç. No ens permet habitar el caos que porta amb ella la maternitat. Se'ns exigeix ser les que érem, ignorant que potser el que vam ser ja no ens serveix. No hi ha espai per a l'error, no hi ha temps per al procés. Som les que sobreviuen a la destrucció i a la creació.

Potser el veritable desafiament és rendir-se al canvi, acceptar que, com la terra després d'una tempesta, no tornarem a ser les mateixes. Reclamar-ho així. Fer-ho visible. Pensar que, lluny de ser una pèrdua, és la prova que seguim vives.